nubes rotas
  • Màx: 22°
  • Mín: 21°
23°

Contra la desmemòria

En el cinquantenari de la mort de Pere Capellà, en la lluita contra la desmemòria que és un imperatiu si volem contenir la progressiva erosió de la personalitat col·lectiva, convé que ens facem ressò de dos fets que tenen la seva importància. D'una part, la publicació del primer volum de les seves Obres completes, per l'editorial Moll. Aquest primer volum inclou les peces teatrals escrites entre 1949 i 1951, des de L'amo de Son Magraner -el seu gran èxit inicial i una de les seves peces que ha estat més representada- fins a Sa pesta, de la qual després parlarem, que és tota una altra cosa. Un estudi de 118 pàgines de Ma. Magdalena Alomar obri el volum, centrant-se principalment en L'amo de Son Magraner, Sa pesta, Més val un dit en es front i El rei Pepet. De l'altra, la revista Lluc, en el tercer número de la seva nova època, corresponent als mesos de maig i juny, inclou un dossier que comprèn un interessant article del seu fill, Llorenç Capellà, amb el ben expressiu títol de «Pere Capellà, contra el seu temps», així com també altres articles de la ja esmentada Ma. Magdalena Alomar, Ramon X. Rosselló, Pere Fullana -que ens dóna a conèixer l'existència de la seva primera obra en vers, Vida artillera, realitzada durant el seu servei militar, com a voluntari, a l'arma o al cos d'Artilleria-, Mateu Morro, Alexandre Ballester i Joan Guasp.

Servidor voldria cridar l'atenció sobre Sa pesta, la seva obra que crec que podem i devem considerar com la de més actualitat, tant des d'un punt de vista ideològic com des d'un punt de vista estrictament teatral, una obra que certament surt del tot dels motlles del teatre regional, en certa manera anticipant-se al teatre de l'absurd i amb una fortíssima càrrega de crítica social contra la demencial carrera armamentista que tant ha patit el món durant la segona meitat del segle passat, durant la guerra freda, i que encara continua patint, per descomptat. De fet gosaré afirmar que és prou difícil entendre com una obra semblant, tan ben construïda -i tan còmica!- és tan ignorada per la nostra gent de teatre. Crec, francament, que hauríem de veure Sa pesta més representada, no pròpiament o exactament per fer cap homenatge retrospectiu al seu autor (que no el necessita), sinó únicament i exclusivament pels mèrits intrínsecs i formals d'aquesta obra, que hem de considerar encara -cal insistir-hi- com de rabiosa actualitat.

Naturalment, que la seva estrena fos un fracàs de públic no ens pot estranyar gaire. Perquè em sembla que, en aquest cas, el fracàs de públic no va esser més que això, un fracàs del públic; un fracàs per manca de sensibilitat i d'una mínima formació. De segur que no varen entendre el sarcasme de l'afirmació d'un dels dos savis creadors de «la caixa dels llamps tapada amb una manta»: «Sa pesta som noltros». Ni la finesa, gairebé sense paraules, del joc del mocador entre els dos savis i el President del Consell, a l'escena VI del segon acte. Ni la contundència del discurs de l'esmentat President poc després: «S'arma secreta existeix, però no hi ha por, perquè es seus fins no són es que tots crèiem. No és una arma dirigida contra ets animals i això mos tranquil·litza. Ets animals no tornaran a esser molestats. Ses primeres proves de s'arma secreta se realitzaren amb ells, perquè es seus inventors no la volien provar amb sos homos sense estar segurs que matava. Ara que ja sabem que, efectivament, mata, totes ses proves que s'hagin de fer per arribar an es seu total perfeccionament, se faran sobre material humà, que és més barato».

També no puc deixar d'evocar la figura de Manuel Sanchis Guarner, company d'empresonament a Alcalá de Henares, al final de la guerra, i amic entranyable, que tant va fer per fer-li escriure L'amo de Son Magraner i perquè la companyia Artis la hi representàs. I que també va incloure dos poemes seus en la seva antologia Els poetes insulars de la postguerra, publicada el 1951, quan el nostre autor ja havia estrenat Sa madona du es maneig.

Però de Pere Capella no hem de recordar sols la seva aventura literària, ans també la seva comesa ciutadana o, si voleu, política, en el sentit més noble d'aquesta paraula. Sí, és ben cert, com afirma el seu fill en l'article esmentat: «De Pere Capellà ha despertat tant d'interès la seva aventura humana com la literària». El mateix fet que, quan el coronel Casado va signar la capitulació de Madrid, no aprofitàs la possibilitat que tingué de partir cap a l'exili via el port d'Alacant, com molts d'altres oficials de l'Exèrcit Popular, diu molt del valor de la seva persona.

Bartomeu Fiol, escriptor

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris