cielo claro
  • Màx: 18°
  • Mín: 18°
18°

La Menorca de Camus

Molt sovint, les 45 línies assignades a les nostres tertúlies només permeten encetar temes que reclamarien estudis més seriosos i exhaustius. Per això he d'agrair l'esment que ens fa Joan Vicenç Lillo i Colomar, en carta al director de dijous passat, referent al gran escriptor algerià-francès Albert Camus i les seves relacions amb les nostres Illes. No he llegit encara La meitat de l'ànima, de la molt admirada Carme Riera, ni tampoc conec l'extensa biografia d'Oliver Todd, Una vida. Però sí vaig llegir quan va sortir en francès, ara fa deu anys, a l'editorial de Robert Gallimard, Le premier homme, un emotiu relat de fons autobiogràfic on el Nobel de Literatura 1957 aborda el tema de la infància i l'adolescència a la ciutat d'Alger, publicat a partir del manuscrit que portava dins el cotxe quan va tenir l'accident de carretera que li costà la vida, el 4 de gener de 1960 a Villeblevin. Les seves filles Francine i Catherine Camus, varen passar en net un manuscrit difícil, ràpid i nerviós, escrit sense signes de puntuació que, quan passà a la lletra impresa, fou llegit pels camusians com una més de les seves grans obres. Potser era només un text incomplet i provisional. Potser. Però és un text esplèndid. L'evocació de la pobresa dels primers anys, apareix unida a una joia de viure, una felicitat, que segurament no recuperà mai al llarg dels 46 anys de vida. Les arrels menorquines, concretament maoneses, apareixen concretades en la mare, de nom reaCaterina Cintes, vídua d'un soldat mort a la guerra del 14-18, amb llinatge segurament deformat a partir deSintes menorquí, i l'àvia, de la qual ens diu: «Criada pels seus pares mahonnais, a una petita granja de Sahel, es va casar essent molt jove amb un altre Mahonais, prim i fràgil, els germans del qual s'havien instal·lat a Algèria d'ençà del 1848, després de la mort tràgica de l'avi patern, poeta a estones i que composava els seus versos muntat damunt una somera i caminant per l'illa entre els petits murs de pedra seca que voregen els horts». Així li arribà la mort, com recorda de manera exacta i precisa Lillo i Colomar. Ara bé, el que no es pot dubtar és que Albert Camus desconegués la llengua catalana o es pensés que es tractava d'un «patuès». Sabem que s'entusiasmà amb el «Cant Espiritual» de Joan Maragali el va traduir a la llengua francesa, tal com havia fet Unamuno al castellà. És ben coherent pensar que Camus es va sentir atret per aquell cant a la vida que invoca un Déu de signe panteista, en la línia de Goethe. Na Fiona Campbels'estranya d'aquesta relació de vasos comunicants, i això m'obliga a donar la poca informació que tinc.

-Dos anys abans del seu viatge a les Balears, no és del tot arriscat suposar que Camus podia haver conegut La littérature catalane contemporaine 1833-1933, de Jean-Jacques-Achille Bertrand, director de l'Institut Francès de Barcelona d'ençà del 1922.

-Què t'ho fa pensar?
-Que el llibre inclou una versió francesa del «Cant Espiritual» susceptible d'esser millorada. Però dubt. Tambè podria haver conegut el poema ja dins els anys 40, a través de María Casares.

-Ben curiosa, aquesta dèria camusiana per Maragall, no et sembla?

-Només fins a un cert punt. El poema pot tenir una lectura en clau, allò que els crítics à la page denominen «text ocult», segons la qual contindria una afirmació a les ultres d'aquesta vida, sense necessitat de pensar en l'altra.

-Es confirmaria així la idea d'un Camus cristià sense Déu. -Exacte. Un punt més en la seva línia d'independència i llibertat.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris