cielo claro
  • Màx: 20°
  • Mín: 18°
22°

Parlem-ne

Fa un parell de setmanes, un antic company en aquestes tasques d'opinar per escrit, tot enfocant el gloriós tema del mestissatge, supòs que motivat per les paraules que l'expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, pronuncià a Prada de Conflent, l'home posà com a paradigma de la positivitat d'això de la mescla de races els Estats Units d'Amèrica del Nord. I de passada aprofità per pegar un pessic de monja davall taula als «progresistas del tres al cuarto» que segons ell confonien la gimnàstica amb la magnèsia. O els dallons amb el parenostre, que ve a ser el mateix però queda com a més catalanesc. Sempre he estat ben partidari que, com més escapçades estan les cartes, més bon jugar hi fa, encara que m'agradi més jugar a truc que a pòquer, ja dic, sabent pensar que ens queda molt per aprendre de, i compartir amb totes les ètnies del món, sempre sabent servar els pòsits d'una certíssima identitat heretada dels padrins, sobretot perquè eren així com eren i opín que convenia que ho fossin. Aclaresc: gaudesc molt a pler dins la pell de la pròpia nissaga i n'estic ben gelós del fet. Volia arribar a dir en primer lloc: que no estic gens ni mica d'acord amb el positivisme fora màcula del dit mestissatge que sembla que campa per les quarterades d'EUA. En veritat crec que sé que, efectivament, a ianquilàndia hi conviuen moltes cultures, infinitat de races, personal de molt plural procedència. De la mateixa manera que també estic convençut que cadascú tira pel seu vent. El campi qui pugui del capitalisme més salvatge de tots els que s'han arribats a inventar, també al meu parer s'ha encomanat al vessant cultural, religiós, ètnic... Capitalisme és sobretot individualisme... S'han conformat grups, guetos, compartiments estancs, que són com l'aigua i l'oli, no se mesclen mai de manera significativa, enormes barris sencers de les grans ciutats són dels xinesos, dels italians, dels polonesos, etcètera, i per damunt tots ells, amb les corretjades a l'aire, els anglosaxons, l'ortodòxia, el fanatisme. Que tot plegat culturalment no funciona, llevat en molt comptades i meritòries excepcions, és cosa sabuda. Així com també compartesc opinió amb l'economista i polític gallec Xosé Manuel Beigas a un dinar que coincidírem no fa gaire, i amb l'article d'Ignacio Ramonet a Le Monde Diplomatic d'aquest últim agost, en el sentit que els EUA estan perdent al galop el lideratge econòmic. Mai havien tingut el percentatge d'aturats d'ara mateix, les bosses de pobresa s'han disparades, les balances de pagaments augmenten els dèficits dia a dia, retrocedeixen a les totes. Són fets, no conjectures. Segons ells, són símptomes d'inici de la decadència. Cansament de materials, se'n diu dels avions, quan cauen. Afirmen els dos esmentats sabuts personatges que a mig termini, les potències econòmiques mundials seran: Xina i Europa, si hi ha la perícia per aprofitar el seu moment històric. Que així sia, si és de conveniència per a la pau. Sobretot la pau. I tornant a les paraules pronunciades per Pujol a Prada, n'extrec unes frases: «Catalunya és un arbre al qual s'empelten constantment gent i idees des de fa segles, i aquest procés surt bé sempre que no sigui d'una manera abusiva, i que el tronc romangui sòlid»; i també: «A un got se li tira sal i la dissol, se n'hi tira una mica més i també la dissol, però si se segueix tirant sal sense control, arriba un moment que no es pot dissoldre». Ho subscric. Això no és racisme: és instint de supervivència farcit de seny. Sabent entendre sobretot que: és un català de Mallorca tot aquell que ho vol ser i obra en conseqüència. Ben arribat, véngui d'allà on véngui.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris