cielo claro
  • Màx: 20°
  • Mín: 20°
20°

L'estiu II

Teatre: Si aquesta setmana intenta anar al teatre a algun d'aquests costosos artilugis multiculturals, que hem pagat entre tots i ara no saben fer-los servir, per això gairebé sempre pendents de programació, tampoc no ho aconseguirà. Clar, l'estiu a Mallorca no hi ha gent, tot pareix un desert, el millor que poden fer és tancar, no un mes, dos, tres, quatre o els que facin falta, fins que algú els doni una subvenció amb l'argument de la desestacionalització. A Madrid vaig aconseguir anar al teatre. Tampoc no era fàcil, només que tots anunciaven la programació per al mes de setembre amb noms i llinatges. Així i tot vaig poder riure a l'Alfil amb dues senyoretes, Alaitz Cabriada i Elena Lombao, també conegudes com «Las Grotesqués» amb En ocasiones veo armarios (leer susurrando). Només un poc llarga, per ventura perquè el públic s'ho va passar d'allò més bé i aleshores elles se sentien igual de bé i per això no dubtaven a quedar tot el que fos possible amb un públic que no va aturar de riure i fer mamballetes. Gens ostentós, tot al contrari, amb l'única coartada del seu talent interpretatiu i la imaginació d'ambdues guionistes. Teatre independent, és a dir pocs calés i moltes ganes i molta feina i molta professionalitat i... Per altra banda els musicals. Madrid està farcit de musicals i per poder opinar si són millors o pitjors que els de qualsevol lloc on es repeteixen, l'única possibilitat era anar-hi. Suposo que triar Cats amb Pedro Ruy Blas (A los que hirió el amor), Víctor Ullate i Enrique Sequero era la millor opció, si més no per qüestions de cartell. Pas ma. No hi va haver decepció. Tot lo més l'espai, més reduït i limitat el del Coliseum. Canten bé, ballen millor i els textos de T.S. Elliot són suficientment interessants. Si va a dir ver, Memories mereixia un poc més.

Cinema: Per una banda Las mujeres perfectas de Frank Oz, amb Nicole Kidman, Matthew Broderick, Bette Midler, Christopher Walken i Glenn Close. La veritat és que el planter no és gens menyspreable. Aquí s'acaba tot. En un dia magnànim podríem dir que la idea és divertida i si li agrada fer càbales i lectures paral·leles, dir que pretén anar més enllà i llançar una metàfora contra el masclisme. En cas que fos així, m'hauria agradat amb dosis, encara que insignificant, de intel·ligència.

Més Cinema: També Robert Redford, Hellen Mirren i Willem Dafoe són elements suficientment interessants com per anar a prendre l'aire (condicionat). En aquest cas no hi va haver decepció, fins i tot val a dir que el final està molt per damunt de lo previsible. És a dir, si la història transcorre dintre d'unes línies clàssiques del gènere i que amb una conclusió habitual s'hagués convertit en una pel·lícula correcta, amb una interpretació per part de tots tres suficient per anar a veure-la, amb el gir et deixa amb un gust tan amarg com sorprenent. No és lo més habitual.

Per cert me'n vaig a veure Mar adentro.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris