nubes rotas
  • Màx: 25°
  • Mín: 25°
26°

Publicitat encoberta

Ara fa uns vint anys, poc després que la privatització dels mitjans de comunicació estatals potenciàs que el diari Baleares fos adquirit per Premsa Nova, vaig començar una secció titulada «Boleros», que sortia tres dies a la setmana. Enrere quedava la llarga etapa del diari sota l'epígraf de «Prensa del Movimiento», tot i que sortia encara en castellà. Aquells «Boleros», maldaven per unificar el bolero mallorquí, entès com un gest d'alliberament i una referència a la terra i la gent del país; el bolero de postguerra, amb Machín com a referent d'un temps agredolç, amb voluntat d'aixecar la moral i les baixades de tensió i, si molt convé, el «bolero» que es mereix (i tantes vegades no li arriba!), el prepotent de torn, l'incompetent que governa, el paó de mil colors o el quídam investit amb càrrecs, honors i distincions. Pel que fa al bolero de Rave, de 1928, quedava al marge, tot i la meva passió per l'impressionisme musical francès; no es pot tenir tot, en aquesta vida. Vists en perspectiva, els 80 són, fins a un cert punt, enyorívols. Sobretot quan un pensa que el temps passat ha estat bo, només perquè el que vindrà ha d'esser molt pitjor. Tanmateix és cert que prendre el pols a la ciutat provocava cansament, desànim, pessimisme. Si fa no fot com ara. El cas és que un bon dia se m'acostà a la barra que jo freqüentava -la del desaparegut «Duksa»-, un client de la casa que es va presentar educadament. Era el representant d'una marca de whisky escocès que, per no ferir sensibilitats, denominarem XYZ. Expert en psicologia comercial sabia com entrar amb olivetes, i em va dir que seguia amb interès els meus «Boleros». No hi ha ningú que escrigui que no experimenti una simpatia immediata per aquella persona que es confessa lector teu. A més, aquell venedor havia observat que, sovint, jo començava o acabava l'article anant a prendre un whisky davant la impossibilitat de millorar la polis, com un grec de la bona època. Amb uns coneixements del llenguatge subliminal que m'astoraren, em suggerí que hi havia alguna cosa a guanyar si per comptes de referir-me a un whisky amb gel, i res més, m'avenia a especificar que el whisky era XYZ. «El Xoco» que ha viscut temps enrere tota mena de mangarrufes, m'ha escoltat amb atenció i dictamina encontinent el tremp del personatge.

-Pel que contes, sembla que aquest venedor, o representant, o el que sigui, et proposava una de tantes figures d'allò que es denomina «publicitat encoberta».

-És exactament com dius. I ho plantejava a cara alçada.

-Vols dir què?
-Vull dir que em va assegurar que fent-ho així, al llarg de l'any, no em mancaria whisky de la seva marca, que m'arribaria per caixes, i no per botelles, i també que...

-La beguda només no basta, per un que es fica a elaborar filigranes d'aquestes, vaja, un delicat treball de coixinet de randes.

-És el que em va dir. Que si un compleix com cal, a final d'any arribava també un sobre, per recauxutar la maquinària.

-Interessant. I tu, què li vares contestar?
-Jo li vaig dir que no era, ni tampoc sóc, addicte al XYZ, i per tant no li servia. Entretant, recordava els ensenyaments sobre deontologia professional que m'havien ensenyat a l'escola de periodisme. Però no en vaig parlar, d'això. Vaig suposar que no ho entendria.

-I acabà així tot?
-No. Vaig afegir que el podia acompanyar al departament de publicitat del diari, on trobaria escaient ressò la seva proposta. I, ja és ben curiós, mai no l'he tornat a veure.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris