nubes rotas
  • Màx: 17°
  • Mín: 17°
18°

La maledicció del nom

És commovedora la dedicació amb què els agregats de premsa de les ambaixades russes d'arreu el món es dediquen aquests dies a maldir el terrorisme txexè, esperonats -comprensiblement esperonats- pels atacs que la Rússia de Putin i els països sota el seu domini han patit aquests dies: atacs aeris suïcides que emulen l'onze de setembre, atacs urbans amb dones kamikaze, atacs pseudomilitars amb segrestament d'escolars, atacs a les fronteres i al cor de la mare pàtria. És commovedora, però també patètica: les al·lusions continuades i rebladores, interessadament repetitives, al terrorisme -al terrorisme internacional, al terrorisme mundial: la mateixa lletania que amb poques variacions s'ha resat sense aturador aquesta setmana a la convenció republicana de Nova York- mai no ens causen més dol que les accions que l'empenten. Els francesos han vist amenaçat -pels terroristes que han segrestat dos periodistes- el seu cor legal, i s'han vist absurdament obligats a explicar la llei que prohibeix fer ostentació dels símbols religiosos a les escoles de la República a imams ignorants de la democràcia que vigilen els tímids fracassos aperturistes de dictadures tan impresentables com Egipte o Iran. A Israel, fins i tot els seguidors de l'ultraincommovible Likud s'han acostumat a defugir les asseveracions primàries sobre el terrorisme palestí -que tradicionalment s'havien adreçat igualment a l'entorn diplomàtic de Iàsser Arafat com a grups exclusivament violents tipus Hamàs-, perquè coneixen que a la premsa europea sovintegen les qualificacions equivalents, de terrorisme, tot introduint moltes decisions d'Ariel Sharon i el seu govern. En tots els casos -russos, americans, francesos, israelians i palestins- els governs respectius s'han vist i es veuran obligats a negociar amb gents properes als anomenats terroristes, tan properes que la semàntica no en podria fixar amb precisió si són al costat terrorista o no terrorista de la frontera lingüística, i legal, que dóna sentit al llenguatge i a la llei. També en tots els casos, els telenotícies -molt més simplificadors que la premsa escrita, que també hi cau- parlen sense embuts del terrorisme internacional, i encapçalen amb aquesta tan vaga com contundent expressió notícies que provenen de Colòmbia i de Guinea, del Sudan i de Kosovo, i que fan referència a delictes jurídicament puntualitzats com narcotràfic, revoltes socials, tràfic d'armes o d'immigrants i blanqueig de capitals. Les imprecisions semàntiques no són només un afer geogràfic. La ministra de medi ambient ha parlat directament de terrorisme ecològic, referint-se -sense excloure explícitament altres catàstrofes- als andalusos incendis forestals d'aquest estiu, cruels i impunes com tots els estius, i com bona part dels delictes ecològics. Les ja fa temps familiars referències al terrorisme internacional apleguen esdeveniments nul·lament interconnectats que s'esdevenen a llocs tan diversos i distants com l'Afganistan, el Nepal, Indonèsia, el Marroc, Moscou i Jerusalem, i hom té la sensació que la secció de terrorisme internacional mereixeria una dissecció que ningú no té interès d'afrontar. Les reformes legals, incapaces de proscriure-la, són a la vora d'equiparar la violència contra les dones al terrorisme domèstic, equiparació que el llenguatge del carrer ja ha acollit. Parlam del mateix? És el mateix el terrorisme que la guerra? És el terrorisme un nom tan enredat com la violència, que només hem pogut vèncer a costa de segregar-la en una munió de fenòmens singulars? És sempre una forma nova, diferent, de la vella violència? I és sempre visible, en el terrorisme, alguna forma de la vella, indiscutible, violència? Hi ha terrorisme econòmic, ideològic, sexual? ¿Hi ha terrorisme d'estat, i contra l'estat, i al marge de l'estat, i a la recerca d'un estat que s'amaga sota l'aparença de l'estat que, hom sospita, l'exerceix, aquesta vella violència, com s'esdevé amb Rússia a Txexènia o Israel a Palestina? Bona part de la dreta dremocràtica europea que heretà el pacte amb terrorisme estalinista n'ha anat oblidant les conjuntures, i potser per això a hores d'ara l'expressió els és massa reveladora. I bona part de l'esquerra manté insuperables dificultats per especificar en quin moment els governs nascuts de venturoses i salutíferes revolucions -des de Cuba i Mèxic fins qualsevol ex-colònia asiàtica o africana- van començar a supurar aquell antic terrorisme que havia esdevingut indubtable símptoma de malaltia i de mort. Algú sap on és, i si n'hi ha, la frontera entre la rebel·lia txexena i l'integrisme que segresta criminalment dos o tres centenars d'escolars? Algú sap si els governants francesos, o els paral·lels serveis secrets, necessiten justificar les converses amb els terroristes islàmics, per salvar-ne dos ciutadans periodistes? Algú ha intuït que la maledicció d'aquest mot començà amb la polisèmia, i que el remei començarà contrariant-la, denunciant que vol dir massa immanejables coses?

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris