nubes rotas
  • Màx: 23°
  • Mín: 23°
23°

Manacor, un acord sense complir

Passat demà farà seixanta-vuit anys del reembarcament de les tropes de Bayo a Portocristo. Segons el mateix Bayo, aquella retirada va ésser estratègica. Part de raó tenia, no tota. És cert que Indalecio Prieto reclamava els milicians en els fronts de la Península per frenar l'avanç de l'exèrcit d'Àfrica cap a Madrid, però també ho és que el capità Uribarri, segon cap de l'expedició catalana a Mallorca, mantenia profundes divergències d'ordre militar amb Bayo. Per afegitó, la Generalitat li havia retirat la confiança. Fet i fet, en retornar a Barcelona, Bayo va haver de comparèixer davant un consell de guerra i li va venir d'un pèl que no l'afusellassin. L'acusaven d'haver comès errors tàctics força greus. Era cert? No ho sé. D'altra banda, els avions de bombardeig italians foren determinants per a decantar la victòria del costat feixista, encara que un Pemán, apassionat i líric (o simplement cursi), afirmàs que «en Mallorca se pusieron de pie Don Jaime, Raimundo Lulio y Chopin». Déu meu! Allò que és indubtable, és que el reembarcament de Bayo va contribuir a la recrudescència de la repressió i a enfortir la moral dels revoltats, que es trobaven mancats de referents èpics. Immediatament va aixecar-se un monòlit, a Portocristo, que ens havia de recordar per sempre més, tot fent ús d'unes paraules de Llorenç Riber, que Mallorca, amb aquella victòria, havia sabut ésser «frontera de la fidelidad». Al llarg dels inacabables anys de la dictadura, el monòlit va complir la seva missió. Cada aniversari, un nombre indeterminat de falangistes i de càrrecs públics, hi depositaren flors. Mort Franco, va passar a ésser una nosa per a tothom. Ara és, senzillament, una vergonya pública. Fet i fet, ja hauria d'estar enderrocat, no endebades l'Ajuntament de Manacor va assumir la responsabilitat de fer-lo desaparèixer. Hem de fer memòria? Fem-ne. En el plenari de dia 12 de febrer de 2003, presidit pel batle Miquel Riera (UM) i a proposta del PSM, va prendre's, per unanimitat de tots els partits -ALM, PP, AIPC, PSM, PSOE-, l'acord d'enderrocar aquesta mena de fal·lus de pedra que s'aixeca, imponent, en el martell del port. I, de passada, se'n faria desaparèixer un altre: el que hi ha, també a Portocristo, a l'anomenada Plaça del Monument. Tanmateix, l'acord -insistesc, pres sense cap vot en contra ni cap abstenció- no s'ha executat. Potser els conservadors votaren a favor de l'enderrocament per desvincular-se, públicament, de qualsevol connexió històrica o sentimental amb el feixisme, tot pensant que aconseguirien congelar l'execució de l'acord? Aquesta pregunta ha d'ésser resposta per l'actual batle, Antoni Pastor (PP). En qualsevol cas, no pot excusar-se adduint que l'enderrocament dividiria el poble. Descomptant quatre sobrevivents de la «Vieja Guardia», els manacorins no volen el monument. És cert que el farmacèutic Miquel Riera va perdre la batlia, però la seva gestió no va ésser qüestionada, atès que va aconseguir que la representació municipal d'UM passàs d'un a sis regidors. Va treure, per tant, nota alta. Riera prové del conservadorisme tradicional, com el mateix Pastor. Així i tot, va deixar constància del seu tarannà obert i de la seva ferma voluntat de netejar la comarca de símbols feixistes. Podrem dir el mateix de Pastor? No vull pensar que s'identifica amb Catalina Cirer, que venera la «Cruz de los Caídos», de Palma, com si fos un os de Santa Teresa. En qualsevol cas, ell té la paraula. Ordenarà enderrocar el monument, segons acord unànime de l'anterior consistori, o farà el mussol, per acontentar l'ala ultradretana del seu partit? Segons el rum-rum de cafè, ha afirmat que no pot enderrocar-lo per falta de pressupost. Si és així, problema resolt. Pot organitzar-se una subscripció popular, i en una setmana s'hauran arreplegat els cabals necessaris per a adquirir tota la pólvora que faci falta per a la voladura. Que la pólvora farà massa renou? En aquest cas podem enderrocar-lo a cops de martell i escarpra. Sobraran voluntaris. Mallorca mai no va ésser «frontera de la fidelidad». De la fidelitat a Franco, de la fidelitat als que segrestaren les institucions a mà armada. No, no ho va ésser. Encara que ho pregonàs, en to servil, el clergue de Campanet.

Llorenç Capellà, escriptor

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris