nubes rotas
  • Màx: 17°
  • Mín: 17°
18°

L'atac de les targes clonades

Un dels danys col·laterals associat a les vacances més característics dels nostres dies és la utilització a balquena de les targes de crèdit. Són els doblers globals per excel·lència ja que serveixen arreu del Planeta i, per tant, són objecte d'atacs -globals, ja que són iguals i simultanis arreu- que tenen per objectiu aconseguir targes de forma fraudulenta. En això també són igual als altres doblers, els de paper -i abans les monedes d'or- que des de sempre han estat l'objecte de tota mena d'arts per fer-ne de falsos. Així, per exemple, record haver escoltat sorprès com explicaven que les primeres monedes d'or -originàriament valien el que pesaven- eren «falsificades» mitjançant una subtil llavorada de les voreres, la qual cosa va obligar a incorporar l'acabat característic -estriat- de les voreres de les monedes per tal de contrarestar aquestes falsificacions, un acabat que encara perdura avui, tot i que, ai las!, les monedes ja no valen el que pesen. Tanmateix, és obvi que cada moment tecnològic incorpora les seves pròpies inventives i, per consegüent, avui hi ha moltes maneres de falsificar una tarja de crèdit. Una de les més conegudes és l'anomenada «llaç libanès», una sofisticada tècnica que consisteix a capturar la tarja del caixer automàtic, una vegada que s'ha filmat com el seu propietari teclejava el número secret. La cosa està arribant a uns extrems de finesa tecnològica tal que alguns grups de delinqüents fan servir càmeres connectades amb una xarxa sense fils per prendre aquestes imatges de l'incaut usuari teclejant el seu número secret, de tal manera que poden veure com ho fa, en viu i en directe en el seu portàtil, mentre pren una cervesa en un bar proper al caixer automàtic. És per això que tots els manuals de seguretat avisen que el propietari, cas que el caixer no retorni la tarja, ha de donar part del fet immediatament i, a ser possible, sense perdre de vista el caixer. En qualsevol cas, de cada vegada més, les targes clonades van agafant importància arreu del món. Es tracta de copiar la banda magnètica d'una tarja legal, fer-se amb les dades del propietari i a partir d'aquí fer-ne un duplicat per emprar allà on convingui i, sobretot, on no et demanin una altra peça d'identificació quan la fas servir. L'equipament necessari per poder fer una feta d'aquestes no és gaire car, ja que un lector de bandes magnètiques costa devers 300 euros i diuen que es poden comprar per Internet. Els aparells per fer targes costen una mica més, però els experts asseguren que les xarxes funcionen de forma separada, és a dir, algú aconsegueix les dades personals i les de la banda magnètica amb els lectors i les ven per Internet a un altre grup a l'altre cap de món, que pel seu torn, les torna a vendre o bé les empra per fer i posar en circulació les targes clonades, la qual cosa ha provocat un considerable nombre d'esglais quan el propietari de la tarja clonada ha vist carregades compres de coses inversemblants fetes a llocs on no hi ha estat mai. A part de demanar una altra peça d'identitat, cosa que pot resultar problemàtica segons a quins llocs del món, un dels mecanismes més recents per contrarestar aquesta plaga consisteix a demanar la conformitat de l'operació a través del mòbil al propietari de la tarja, la qual cosa obre també un camp nou a la inventiva dels falsificadors, ja que l'obligació de demanar una segona peça d'identificació ha suposat que també sigui un negoci robar identitats completes, tot i que la cosa ja resulta complicada a bastament com perquè les persones objecte d'aquests robatoris complets d'identitat i crèdit hagin de tenir un bon nivell de solvència, perquè s'ho pagi. Tanmateix, no deixa de ser ben sorprenent que en tot aquest ball de targes i identitats robades, contràriament al que és una creença ben estesa, resulta que el percentatge de targes que són robades al ser emprades per fer transaccions per Internet és mínim, ja que la major part de robatoris d'aquesta mena són fets -per empleats deslleials- en llocs tan poc perillosos com restaurants o grans superfícies. De fet, encara record el primer cas -que va ocupar primeres pàgines- de targes clonades per aquí, es tractava d'un cambrer d'un restaurant xinès de Barcelona que duplicava les targes dels clients per desprès anar de bauxa, i en una d'aquestes l'agafaren. Record també que, quan vaig llegir la notícia vaig entendre perquè en els restaurants de França no se'n duen la tarja quan pagues, sinó que ve el cambrer amb un lector a la taula. Des d'aleshores, cada vegada que per aquí pag amb tarja de crèdit, quan se l'enduen, no puc estar de recordar el cambrer xinès de les bauxes amb targes falsificades. Esper que m'entendran si els dic que jo hi anava sovint a aquest restaurant. I pagava amb tarja de crèdit.

Llorenç Valverde, catedràtic de la UIB

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris