nubes rotas
  • Màx: 23°
  • Mín: 21°
19°

L'experiència esportiva

Ara que ho pens de prim compte, en tota la meva ja perllongada vida, l'esport no m'ha entusiasmat mai de manera especial, ni com a espectador ni com a practicant. He de saber reconèixer així mateix que, qualque moment puntual, m'ha cridat l'atenció alguna branca esportiva, com em succeeix ara mateix amb la Fórmula 1 d'automobilisme, malgrat en Michael Schumacher s'entesti en fer-nos-la avorrir a força de guanyar-ho tot. Quina pesadura. El ciclisme també m'ha agradat històricament, a temporades més que altres. Som sineuer i al meu poble des d'antuvi que hi ha hagut una tradicional, ben arrelada afició a això de les bicicletes, malgrat mon pare morí als noranta tres anys sense haver après a colcar-hi, ni haver-se banyat mai de cos sencer a la mar ni a cap safareig, que aquesta és una altra història.

Bé, amem, ara tornava a prendre les manades pel rostoll, que en aquest esport sí que en som un bon especialista. Volia arribar a dir, avui, que no he practicat cap esport de manera relativament continuada, a no ser, potser, el tir amb arc, aquells quatre anys que vaig viure a Eivissa. L'any setanta-dos o setanta-tres del segle passat vaig esser un dels fundadors del Club S'Arc d'Eivissa, (Víctor, Antoni Matutes, André Beroard, amics...!) i el seu primer president per cert, quines coses. Amb un arc japonès comprat a Can «Murenu» de Vara de Rey, de quaranta polzades exactament, amb compensadors i tot, tenia el braç fort aleshores, aconseguia fer unes dianes sorprenents, àdhuc per a mi mateix. «Ors» se'n diuen de les dianes en aquesta disciplina, record. Després, uns anys més tard, quan per raons de feina vaig haver de tornar a Mallorca, aquí ja no vaig trobar l'ambient adequat i ho vaig deixar anar. Molt engrescat tampoc no hi estava, la veritat allà on és; m'agradava, això sí. Encara existeix el Club S'Arc eivissenc i n'estic ben gojós quan, adesiara, llegesc als diaris la notícia dels seus èxits nacionals i internacionals.

A part que, una de les meves més antigues conviccions és que, traspassats uns límits de bona pràctica de l'atletisme, quan se professionalitza la gent i la fan barallar-se rabiosament en esports d'alta competició, no pot ser saludable, si no és excepcionalment i en esportistes molt ben dotats. L'exercici físic moderat i ajustat a les possibilitats de cadascú, sí que opín que és positiu per a la salut. Als jocs olímpics venia a referir-me. Aquesta aferrissada lluita a esclatacor per aconseguir la marca, el mil·límetre, la dècima de segon, malgrat la cosa hagi d'anar lligada molts de pics (no sempre, ja ho sé) a la recerca exhaustiva de l'estimulant que encara no poden detectar els controls antidroga, aquells anabolitzants, les «anfetas» amb un altre nom, els xarops «per al constipat» sense haver fet cap oís, les negatives a orinar dins el tassonet per allò que: val més passar per caparrut que per drogat. El passar-se de voltes tant i tantes vegades. Tot plegat és una buranya, un bony que rebentarà, prest o tard.

Maldament a l'atleta no li passi com aquell de la contarella que ens contà de nins sor Margalida de la Rosa a Son Magí, quan anàvem a «passejar amb les monges»: l'home feia una exhibició davant la cort reial: llançat a tot galop amb el seu cavall i un fil de cosir amb la mà, aconseguí enfilar-lo a una agulla clavada a un piló de fusta, enmig de grans aplaudiments. Quan el rei li demanà com s'havia procurat aquell prodigi, li contestà: assajant durant deu anys i deu hores cada dia. A continuació el rei l'envià deu anys a galeres, com a càstig per, durant tant temps, no haver treballat gens ni mica pel progrés de la nació. No em dóna la gana afegir cap comentari.

Biel Florit, escriptor. gfloritUcoaib.es

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris