nubes rotas
  • Màx: 26°
  • Mín: 26°
26°

Mallorca profunda?

«Saps quina panxada que hi ha per viure un dia més! Però jo no hi vull anar, no hi tenc cap feina per allà dalt». Els primers encontres del dia sempre són amb gent vella, molt d'ells baldats o impedits. Bona gent. «Me'n vaig a fer la feina de cada dia», li dic. La feina, persistent i sistemàtica que m'ocupa part dels matins de l'estiu és la de despuntar les alfabegueres del meu corral, mitja dotzena de fulla petita, mitja dotzena de fulla ampla. És una feina que feien abans les madones, ara -la part femenina dels mascles més alliberada- li toca a un servidor. «Tu mariconeges un poc» em diu l'amo en Xesc. I granen a les totes, els pomets de flors blanquinoses, surten pertot arreu, i les han de tallar a consciència o si no les plantes espigarien i adiós! L'any passat, les de fulla ampla duraren fins a Nadal, amb aquesta tàctica d'enganyar-les. No hi ha flors, no hi ha fruits: a fer fulles! Eren les alfabegueres uns dels ornaments bàsics de la mare de déu d'agost, la mare de déu morta. La Verge, simulant l'assumpció, era col·locada damunt un túmul, adormida i amb alfabegueres i cossiols de «cabellet». El «cabellet», de nins, ma mare ens el feia sembrar, dins uns cossiols que posàvem davall el llit amb ordi, civada i blat. Sempre davall el llit, sense veure claror i ben regats, es feien uns ramellers, com uns cabells, llarguíssims i blanquinosos.

Veig devers la plaça de l'església un grup de hippies, d'aquests d'ara, que venen reiki i aquestes mercaderies -gens «feng shui», que diria una amiga meva-, se concentren baix del campanar. Els seus sacerdots viuen al poble i, amb furgones, tambors i carregats de nins i cans i cusses, parteixen cap a una caseta de la Serreta dels Hortets. Allà deuen fer les modernes ablucions confusionàries i es deuen posar la bena per viure millor. Tot són gusts.

«Saps quina panxada que hi ha per viure un dia més!», em tornen a dir els noranta-cinc anys asseguts a una cadireta cordada de bova, mentre una moixa de sant francesc, la coa ben dreta, li frega les cames dels calçons, plenes de sargits. Es senten les xerrades d'una partida de moros, altrament anomenats magribins, però són berbers, que juguen al parxessi fent un renou fort i especial amb el botet, per remenar els daus, i al cap de cantó arriben uns externs, qui sap si fins i tot estrangers, que també remenen un planell de totes les maneres possibles. Abans s'era del poble o extern, fins i tot un del poble de veïnat era un extern. Ara qui ho sap?

L'amo en Toni Ferro passa, coixeu, coixeu. Devia venir del seu corralet i amb un manadet d'alls -encara plenes de terra les cabeces- i quatre clavellines de color de rosa. «Ensuma quina oloreta; ell... no són d'invernadero aquestes!». És un matí transparent d'estiu, cap nigul ni per necessari. Guait per la porta de la portassa del meu veïnat, oberta de pinte en ample, al fons, el seu corral: dos mobylettes, la soll buida de porcs, els ramellers que hi té esment la nora de l'amo en Xesc Teco: portulacas, coleus, dàlies, roses místiques, begònies, bellveures. Just devora la porta, assegudet a la cadira baixa, l'amo en Xesc. Ja fa hores que hi seu. Me vetla per donar-me, i donar-se, un poc de conversa: «M'ho deia en Ferro fa un instant: sabeu que teniu molta de sort, als noranta-cinc anys, de tenir clar s'enteniment, ma mare ja no me coneix». La moixa amb la coa ben alta, frega que te frega, per les cames dels seus calçons. Les «assanyes» tenen, per als dos personatges de la meva tertúlia, encara, un caire local. «En Toni Tonió, que se va morir ahir, era s'home que tenia més força del món. Als dits, però. Només al dits. S'agafava amb els dits de cada mà a una biga i travessava tot s'aiguavés, amb els dits només. Jo l'he vist agafar un mac de torrent, una pedra rodona d'aquestes, i l'obria, amb els dits, com si fos un panet llonguet fet del dia. Saps què en tenia, de força. Als dits, però!»

Un intent de suïcidi, una brega, un estudiant que torna de fer un servei social a un hospital d'El Salvador, un que es va fer enginyer i viu devers Madrid, la camiona de l'Insalud que s'endú els malalts d'Alzheimer al centre de dia al poble de veïnat. Uns nins petits que empenyen un carretó i fan de contrapunt alegre, que tanmateix ho és, al lloc. Les colles de picapedrers i els camions de traginar material de construcció són la senya de més activitat, els matins. Els horabaixes apareixen els quatre pagesos que fan feina d'una altra cosa, o a fora de la vila.

La gent del poble, la normal, aguanta la ruixada, ho comenta els vespres a la fresca, no se'n sap avenir dels canvis que es van engirgolant al poble, sense ells fer res, ni poder-hi fer res, creuen. «I devers Palma, diuen que és gros». És la purga difícil del mestissatge, les osques al tall pel xoc de civilitzacions que s'esmolen les unes quantre les altres. Les galtades a les cultures minoritàries i a les minoritzades, el discurs del «touche pas à mon frère» o dels nous «espaldas mojadas», no passa res que no hagi passat ja a França o als Estat Units. Però ara ens passa aquí i tot pareixia de pa amb fonteta, per sempre. Ara que ens havíem avesat als impactes del turisme. Els pobles de la Mallorca profunda: una entelèquia que va existir fa un temps. Mallorca profunda? Pura ficció. Com la gargamella profunda de na Linda Lovelace, aquella actriu que feia com que tenir el gallet devers el cascabòs. Les cròniques d'aquests pobles passen per engolir-se aquestes sacsades. «Saps quina panxada, per viure un dia més!», és el ritornello que funciona com a metàfora de la díficil supervivència de la Mallorca profunda. I de l'altra. Sonen tambors de hippies, cants dels «amazigh» berbers, tangos argentins i qualque milonga. Pos al CD la Pavanne pour une infante défunte de Maurice Ravel. Del litoral puja el saluet, tot un atzabó, de l'illa turistitzada. Pens en Kafka al seu diari: «2 d'agost. Avui Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. L'horabaixa vaig a nedar». El cel, tan blau i sense cap nigul, ofèn el paisatge. Faig la feina de cada dia a les alfabegueres.

Climent Picornell, professor de la UIB

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris