nubes dispersas
  • Màx: 12°
  • Mín:
10°

Per la refundació del nacionalisme a Mallorca (3): les errades

Ja que tenim l'admirat Xosé Manuel Beiras per Mallorca, avui començarem citant-lo. Deia el polític i intel·lectual nacionalista gallec en el seu discurs del «Dia da Patria» de 2003 que «nosaltres (el BNG) sempre hem confiat en la consciència potencial de la ciutadania gallega, sempre hem comprès els mecanismes amb què el poder la mantenia majoritàriament alienada, mai l'hem culpat de les desgràcies polítiques del país que ella mateixa era la primera a patir, mai caiguérem en el derrotisme ni en el desànim pels seus comportaments electorals. I fórem capaços d'entendre que ens havíem de fer responsables de les nostres pròpies errades i que aquestes existien perquè nosaltres som part de la gent mateixa».

És, doncs, tan imprescindible fer el diagnòstic més ajustat possible a la situació del nacionalisme a Mallorca, com fer-lo evitant caure en el derrotisme i en el desànim.

La setmana passada començàrem a analitzar les causes que al nostre entendre han duit el nacionalisme a la crisi actual. La primera que apuntàvem tenia a veure amb el pas dels partits nacionalistes pel poder i la deslleialtat amb què s'havien comportat certs membres del partit majoritari del Govern. Quan deim això som conscients que hi ha una altra manera d'explicar-ho: la candidesa amb què encaixaren els cops els nacionalistes. A més a més, es va pecar (no podia ser d'una altra manera, supòs) de molta inexperiència, d'una confiança cega en què amb una bona gestió era suficient per aconseguir l'aprovat (o una nota més alta) de l'electorat, d'un acomodament extremadament ràpid a les mels del poder, que en alguns casos (pocs, la veritat) derivà en comportaments propis dels nous rics.

Tampoc no podem oblidar dos factors importants en la davallada nacionalista: la brutal campanya de permanent criminalització dels nacionalismes «perifèrics» viscuda a l'Estat espanyol durant els quatre anys de majoria absoluta i absolutista del neofalangista Aznar. Una campanya de persecució ideològica amb contínues caces de bruixes al més pur estil de la inquisició. I amb una pressió mediàtica contra qualsevol que no fos nacionalista espanyol, que resultà insuportable per a un nacionalisme, com el local, que no disposa de cap mitjà de comunicació. Algun mitjà local continua amb la mateixa línia d'intolerància i manipulació repugnant, sembla que no s'haguessin temut que el caudillín ja no hi és. Ja se n'adonaran quan hagin de quadrar els números...

L'altre factor és més endèmic, el poder econòmic mallorquí no ha apostat mai pels valors que defensa el nacionalisme nostrat, la qual cosa fa que, gairebé sempre, el nacionalisme hagi de nedar a contracorrent.

Però les dues causes principals de la crisi les trobam a casa. Dues grans errades pròpies, molt lligades entre si. Una, la no diferenciació entre projecte polític i projecte de govern. L'altra, la incapacitat de comunicar aquests projectes i la (bona) feina feta a la ciutadania en general i a l'electorat en particular.

El projecte de govern és, si fa no fa, el programa electoral, que, en el cas del nacionalisme, sol ser un plantejament de mínims. Allò que es pensa fer dins l'estreta cotilla del marc institucional. I com que el lloc on es desenvolupa és, precisament, les institucions, i aquestes moltes vegades tenen una dinàmica divergent dels interessos de la societat civil més activa, et pot acabar allunyant d'aquesta. El projecte polític, en canvi, és el plantejament de màxims. No es tracta de com penses gestionar o gestiones les misèries autonòmiques, sinó el lloc on fas comptes situar el teu país, la seva ciutadania i les seves institucions. Aquest és el punt de connexió entre el partit polític i la part de societat que representen, i mai es pot permetre que la ciutadania percebi que hi estigués renunciant. I en cap cas estic afirmant que s'hi renunciàs, sinó que no es va saber comunicar que aplicar el projecte de govern no significava oblidar el projecte polític.

I aquí arriba el segon gran dèficit. El nacionalisme governant, i molt especialment el PSM-EN, va tenir una política comunicativa mal enfocada. Va fer una gestió, en general, més que acceptable, -brillantíssima, en comparació amb allò que hi havia hagut i amb el que ha vengut després-, però en canvi es demostrà incapaç de transmetre als seus que allò no era tot, que n'hi havia molt més, però que s'havia de seguir el ritme propi de les institucions. I als altres, a la resta de ciutadants (petits comerciants, pares i mares d'alumnes, petits agricultors, tercera edat, sector cultural...) que allò que estava funcionant i que els estava beneficiant, estava directament relacionat amb la seva gestió política. Ens hem allargat més del compte. A veure si dissabte que ve podem parlar de coses més positives, del futur.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris