algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín: 11°
14°

Per una segona transició democràtica

Durant els primers anys de l'anomenada Transició, la memòria històrica i la veritat dels fets de la Guerra Civil i la repressió subsegüent, que havien estat sistemàticament negades pel franquisme, van ser obviades i silenciades. Ni que només fos per aprendre la lliçó d'allò que mai no hauria de tornar a passar, hauríem de fer l'acte de justícia històrica de recordar i, si cal, homenatjar, aquells que s'ho mereixen. Un acte així no causarà cap víctima i, en canvi, servirà per rescabalar les persones que van ser víctimes de l'odi desfermat per la repressió i que, tot i el temps transcorregut, ho continuen sent. A Menorca, hi ha qui commemora cada any els morts en zona roja. Bé està, si així ho volen, que no s'oblidi aquella suprema injustícia. Però que ningú oblidi tampoc, per favor -tant des del cristianisme, que predica la reconciliació i el perdó, com des de les institucions constitucionalment laiques-, les conseqüències tràgiques que van seguir immediatament a la derrota en les zones republicanes. Que els menorquins no oblidem els protagonistes del llibre d'Antoni Pons Melià Víctimes del silenci (2001), aquelles quatre-centes víctimes de l'odi i la repressió brutal a Menorca durant la pau franquista: l'alta quota menorquina a les més de 30.000 persones afusellades a Espanya en les fosses del silenci.

Amb tot açò, hi ha molts menorquins avui que no poden oblidar, perquè per oblidar cal prèviament saber, i ells de tota aquella tragèdia no en saben res, o en tenen notícies falsejades. Prou que s'han encarregat els «gerifalts d'antany» (i els d'avui) de no parlar-ne, d'esborrar-ne la memòria. I si és prou cert que els pobles no poden viure instal·lats en el malson dels seus desastres, també és ver que oblidar la magnitud de la tragèdia -com si res no hagués succeït- esdevé senzillament suïcida.

Les pràctiques obstruccionistes fetes per uns governs o altres de la Transició ençà, especialment intensificades en els darrers vuit anys, posen de manifest l'extrema debilitat de la cultura democràtica a Espanya.

Com a conseqüència, doncs, d'una transició equivocada, l'Estat espanyol no ha adoptat cap mesura per revisar i anul·lar els processos vergonyants que van conduir a l'execució a milers de ciutadans durant la Dictadura. La memòria dels afusellats en defensa del govern de la República, legítimament constituït pel vot popular, ha estat bandejada durant tots aquests anys de «democràcia baixa».

Arran de la victòria del PSOE a les eleccions del 14-Març podrien anar canviant les coses, sempre però que els demòcrates facem sentir la nostra exigència argumental front als violents que ens han governat o que encara ens governen. Al Consell de Ministres del 23.7.04 el Govern ha aprovat constituir una comissió que tindrà com a objectiu de reconèixer el deute cap a les víctimes de la Guerra Civil. El Congrés dels Diputats ha aprovat mocions en què es constata la il·legalitat de l'alçament de Franco, però la sala Militar del Tribunal Suprem ha emès una sentència (15.06.04) que no admet la revisió de 72 d'aquells processos sumaríssims perquè (textualment) «no poden tenir cap efecte per produir la modificació de fets provats en la sentència en què se centra la petició revisora». Quins «fets provats»? Els obtinguts en aquella farsa de judicis? Així, doncs, s'estaria atorgant plena validesa jurídica a aquelles sentències de mort, dictades contra tots els principis que haurien de regir un Estat de Dret. En el règim de terror que imperava a l'Estat durant aquells anys de postguerra, senzillament no hi havia altre dret que el Derecho de Conquista.

Les consideracions anteriors vénen a compte pel rebuig que el PP-PMQ van fer en la sessió plenària de l'Ajuntament de Ciutadella, dia 13 de maig de 2004, a una moció del grup Fòrum Ciutadà (registrada el 14 d'abril) que proposava que la corporació realitzàs un homenatge als que van ser alcaldes de Ciutadella durant la II República (sense discriminar si eren de dretes o d'esquerres). En canvi, a Maó una moció semblant presentada per EU-EM acaba de ser presa en consideració (amb l'únic vot en contra del PP) i s'ha acordat constituir una comissió que prepararà l'homenatge als batles republicans, el qual es celebrarà l'any 2006, coincidint amb el 75è aniversari d'aquella fita històrica. D'entre els alcaldes republicans de Ciutadella, Joan Mascaró Salord fou assassinat pel franquisme el 26 d'octubre de 1939. Aprofit per dir-ho: no estaria malament que, amb l'avinentesa del 75è aniversari de la II República, el Consell Insular organitzàs, per la seua banda, un programa d'actuacions per avivar la memòria històrica sobre el republicanisme, en el qual també es retés homenatge a totes, TOTES, les víctimes del silenci.

I un suggeriment. Si en algun dels seus viatges a càrrec de l'Ajuntament qualque «regidor del no» al govern municipal de Ciutadella posem per cas que va a Berlín (potser per fer promoció turística) és recomanable que distregui una horeta del seu temps i, si cal, els doblers d'un taxi, per fer una activitat no necessàriament nocturna. Vagi fins a la famosa Porta de Brandemburg i contempli una estoneta l'obra, encara inacabada, de l'arquitecte novaiorquès Peter Eisenman en homenatge als jueus assassinats pel règim nazi. (Així els alemanys d'avui podran passar pàgina assumint el significat del que va suposar la barbàrie nazi, cosa que no han fet, per cert, entre d'altres, ni els russos amb l'estalinisme ni els espanyols amb el franquisme). Veurà el regidor que a una zona de 19.000 m2 s'estan col·locant fins a 2.700 esteles mortuòries d'un negre grisós i d'alçades diferents. Actualment, ja n'hi ha més de la meitat, prou perquè el nostre regidor expliqui al consistori quin efecte li han fet. Diuen que el monument impressiona en constatar la capacitat de destrucció de l'ésser humà. És possible que, després d'aquesta experiència estètica, canviï la seua apreciació ètica i ja no li facin gràcia les paraules del seu portaveu en oposar-se al proposat homenatge: La història col·locarà a cada u on li correspon. Una frase rotunda, que hauria de constar en acta i que no seria cínica si no fos perquè la mateixa majoria municipal que ha negat el reconeixement als alcaldes republicans, dies abans havia celebrat un homenatge a un batle franquista, i perquè, com és sabut des del temps de l'Imperi romà, la història, en efecte, la fan els pobles, però l'escriuen els vencedors, i aquests senyors conten la història segons els seus interessos. La desfan i la reescriuen a cop de silencis, d'oblits, de formes imposades i de deformacions admeses.

En un article de fons en què explica els dèficits democràtics de la Transició, Hèctor López Bofill, professor de Dret Constitucional del UPF, afirma («Processar el franquisme», Avui, 14.06.04) que «només quan els símbols d'aquest asfixiant pacte de silenci comencin a caure, podrem començar a dir que vivim en un Estat lliure i democràtic, perquè la transició no fou un acte de perdó, sinó la continuïtat de la dominació, i sempre hi haurà un moment en el qual les generacions més joves ja no podrem perdonar ni els tirans ni els que es van deixar dominar».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris