algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:

Els boleros i els saxos de Joan Margarit

Encara que sempre hàgim de diferenciar -i fins i tot de distanciar- la poesia del seu autor, em resulta gairebé inevitable, quan vull parlar de l'última publicació de Joan Margarit (per partida doble, per part de Proa i de Visor), recordar el cas excepcional de la seva personalitat. En efecte, no es tracta sols d'un autor que té publicats una trentena de llibres, en català i en castellà, ans també d'un arquitecte amb un important despatx obert que és catedràtic de Càlcul d'estructures de l'Escola Superior de la Universitat Politècnica de Barcelona i que encara és el responsable actual del control de les agosarades estructures que s'estan aixecant al temple de la Sagrada Família, a més de ser membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans i un vertader apassionat de la música dels anys cinquanta, com ens ho indica en el pròleg d'Aiguaforts: «els saxos de Lester Young, de Ben Webster, de Johny Hodges, de Coleman Hawkins, de Charlie Parker; les veus de Billie Holiday, d'Yves Montand, d'Edith Piaf, de Leo Ferré, de Jacques Brel, de Georges Brassens».

Es tracta del primer volum de la seva obra completa, que comprèn tots els poemes escrits entre 1975 i 1995 que Joan Margarit considera que poden quedar, i amb la forma -revisada a fons- amb la qual vol que es conservin, primer volum que acaba d'aparèixer al mercat en dues edicions simultànies. D'una part, la de Proa Edicions, Els primers freds. Poesia (1975-1995) i de l'altra la de Visor, El primer frio. Poesia (1975-1995), en edició bilingüe, els poemes originals en català acompanyats per les treballades traduccions al castellà fetes en calent pel propi autor, la quasi totalitat. El primer fet que convé subratllar és la importància de l'exsecallada realitzada -dels deus primer llibres publicats en català es mantenen sols 32 poemes i dels quatre llibres en castellà, anteriors, sols se salven quatre poemes, traduïts al català. El segon fet que mereix remarcar és que aquesta presentació definitiva de l'esforç realitzat sembla que es fa des d'una vellesa o consciència de ja esser vell una mica abans d'hora -si se'm permet l'expressió-, com en donen testimoni tant el mateix títol (tanmateix agafat del títol d'una escultura de Miquel Blay que s'exhibeix al Museu d'Art Modern de Barcelona) com la confidència tan precisa que ens fa l'autor al pròleg del volum: «La vellesa ha entrat en la meva vida i, per tant, en la meva poesia, amb la desaparició de la sensació de futur, que ha estat substituïda per la d'un mer present». Aquest acarament amb la senectut -una senectut que pot esser sonora com la del mar, com ens apunta en un altre moment- es reflecteix també en quatre versos del poema Astapovo, dedicat a la darrera fuga de Tolstoy cap al sud, quatre versos memorables que diuen així: «Jo he començat la fuga molt abans / perquè d'ell vaig aprendre / que cal entrar en l'estació final / a gran velocitat». La biografia o la història familiar de l'autor n'ha estat la principal causa, sens dubte; l'experiència viscuda i la lucidesa.

Vull suposar que qui més qui menys, entre la nostra gent lletraferida, ja ha tingut certament algun contacte amb la seva abundant obra. Per exemple, mitjançant l'Antologia del Navegant. 1981-1993 (1993), a cura de Maria Pau Cornadó , o l'altra antologia, a cura de D. Sam Abrams, titulada Trist el qui mai no ha perdut per amor una casa (2003), o el volum de Poesia amorosa completa. 1980-2000 (2001), o qualsevol dels seus títols solts. La novetat que aporta aquest Els primers freds, de més a més de la desaparició del temps futur -i de la concentració en el present (i en el passat!)- és l'oportunitat de constatar fins a quin punt una certa música de jazz i els boleros insistents dels anys cinquanta amaren l'escriptura i l'obra de Jaon Margarit.

Això es pot comprovar a nombrosos poemes com «Loverman», «Marxa fúnebre per a Art Tatum», «Versos per a la Billie», «Concert a l'Europa», «Embraceable you», «Remolcadors entre la boira» o a «Ciutat d'ahir», dedicat al Paco Ibáñez. D'aquest darrer poema són els tres versos següents: «Leo Ferré cantava Verlaine i Baudelaire; / Paco Ibáñez, Alberti; Lucho Gatica els càlids / boleros que en la mort encara ballarem». Curiosament l'elegància mundana d'aquests «boleros que en la mort encara ballarem» impregna el mateix ordre dels seus versos, que sempre llisquen o es mouen com en una sala de ball, fugint de tota brusquedat. I el seu to, més aviat greu, gens estrident, a mi em sembla que recorda el dels saxos suara esmentats.

Naturalment, la parenta llisquent de Joan Margarit és moltes més coses. Però si que és cert que s'hi troben maneres i textos que recorden aquests boleros de ja fa cinquanta anys. Per exemple: «És el temps de fer l'últim solitari / amb les cartes marcades pel passat». Això fa -i tal vegada convé destacar-ho- que sigui una poesia d'extraordinària qualitat gens esquerpa, fàcil de llegir. En definitiva, una poesia del tot recomanable, fins i tot per a no-lletraferits.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris