algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 12°
21°

Mentides d'estiu

L'estiu passat ens esplaiàrem amb les inversemblants -i estúpides- declaracions del senyor Tamayo i la senyora Sáez en aquella comissió de la veritat de la Comunitat Autònoma de Madrid que no va servir per descobrir-ne cap, i ara que comença a llanguir aquesta present comissió sobre l'11-M algú hauria de preveure quina altra comissió ens entretindrà el pròxim estiu. Sobre quin complex afer se'ns prometrà la veritat i se'ns oferirà la distracció? No cal capficar-se gaire en el tema (els precedents de la corrupció i del terrorisme podrien variar-se) ni amb el gènere (tragicòmic tirant a vodevil en el primer cas, tràgic només en el segon), i tampoc no té gaire importància que hi aparegui el mot «veritat» en el títol: tanmateix, tothom hi renuncia des del primer moment. I posat que l'objectiu d'aquesta mena de comissions és aclarir la veritat d'algun afer, hauríem de demanar-nos quina altra finalitat podríem donar a aquests espectacles estivals.

La veritat? La veritat resta marginada amb antelació, indemne a qualsevol diàleg, com una pesada indigestió que ha pogut ser evitada a temps. La veritat és tan sols el resultat d'un combat als punts: qui el guanya, l'obté com a trofeu, i pot escampar-la. La veritat és l'excepció, un premi, la singularitat, una mena de límit que només pot ser imaginat i sospirat, fugaç i efímera. I el que domina el paisatge, més enllà dels noms, és, sense altre nom que ens distregui, la mentida. Hi haurà qui digui que la ignorància i el desconeixement dominen l'escenari, però, si el que se'ns ha promès és la veritat, per què no acceptar-los com a primera mentida? A més, la mentida és tan múltiple, tan diversa i variada, tan inesgotable front a l'única veritat, que sempre és a mà. Hi ha la mentida contrària a la veritat (Aznar: «Em pot creure, i em poden creure tots els que ens escolten ...»), la mentida diferent a la veritat (Acebes: «La participació en la guerra no ha incrementat el risc de patir atacs terroristes», sobretot perquè: no era una missió humanitària?), i també, per què no?, la mentida equivalent a la veritat (Blair acaba de repartir un manual per prevenir els pròxims atacs terroristes, tot confirmant que sempre és possible un atac terrorista, i que mai no és descartable un atac terrorista). Fins i tot hi ha la mentida tautològica, un tipus de mentida que és idèntica a la més lògica de les veritats, i igualment buida (Bush: «Hi ha connexions entre Iraq i Al Quaida perquè hi ha connexions entre Iraq i Al Quaida»). O sigui, que la varietat de les mentides que resulten d'encalçar la veritat és aclaparadora. Però encara ho és més la mentida que suposa renunciar a la veritat. Algú recorda haver conegut quins eren els motors de Tamayo i Sáez? Algú confia a afegir algun coneixement significatiu quan es clogui aquesta comissió sobre l'11-M? Si la premsa d'un sol dia ens promet que les autoritats no tindran clemència amb els piròmans forestals, que el rei Harald de Noruega és «un home de costums senzills» perquè «fins i tot estén la roba sobre la coberta del seu iot Norge», que el Marroc és un cooperador fidel per lluitar per la pau, que el motiu de la guerra va ser estendre la democràcia, mentre les televisions interrompen la programació per plorar la pèrdua -insuperable, insuportable, incomprensible- de la filla d'un torero, per què hauríem de desitjar la veritat? No resulta molt més còmode conformar-nos amb aquest continu espectacle que relega la veritat a un component estrany, marginal, inútil, bizarre? Ja fa temps que sabem que l'essència de la vida social és la mentida, i que proclamar la veritat seria tan perillós, tan conflictiu i inesperat com aquests esclats de logorrea que agafen de tant en tant els llunàtics, alliberant-los de tota censura interior («Que gras estàs!», et saluden, abans de confessar a tothom els seus desigs sexuals). Josep Borrell va dir que la democràcia està malalta de la mentida, quan encara es podia contemplar com una malaltia, que avui ja és crònica, i segurament incurable, que les comissions de la veritat acabaran per sacrificar definitivament. Una periodista del cor ho ha afinat en confessar-nos que el matrimoni Beckham-Adams «ens enganya»: abans els matrimonis s'enganyaven, internament i privada, però ara pateixen, com tothom, la condició universal de la mentida, sense escapatòria possible. En aquest territori que acreixen dia rere dia els buscadors de la veritat, el més assenyat continua essent aquella magnífica proclamació de la senyora Sáez, el guèiser que sorgí, aleatori i inesperat, d'aquella comissió de la veritat l'estiu passat: «No a tot».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris