muy nuboso
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
17°

Espais polítics

Sembla que la qüestió de l'espai polític del nacionalisme no només és de rabiosa actualitat a les Balears. La preocupació pel bipartidisme que es va imposant no només és una preocupació d'aquestes contrades. A altres llocs de l'estat es viu un debat similar. Catalunya, que tradionalment ha estat una mica referent en aquesta matèria, també és testimoni d'opinions diverses. Normalment es venia a dir que la política catalana es movia i decidia en funció de dos eixos: un primer eix, l'ideològic, dreta-esquerra, un segon eix, el nacional, catalanistes-espanyolistes. El que les darreres convocatòries electorals semblen indicar, segons alguns analistes, és la tendència que el segon eix perdi pistonada. És a dir que la importància dels dos eixos no seria més o manco proporcional, sinó que el primer en tendria molta, seria decisiu, i el segon cada vegada en tendria manco, seria anecdòtic; situació que clarament afavoriria el PSC-PSOE i en menor mesura el PP, cosa que ens assenyala qui és el màxim promotor de la tendència. A altres bandes, es parteix de la base que s'ha estat incapaç de pujar el pes de l'eix nacional i, en conseqüència, aquest poc pes, si no es vol que desaparegui, obliga a cercar aliances que l'incorporin al costat d'altres idees o principis polítics. I aquesta incorporació estaria directament lligada amb el procés de fracàs que viu Esquerra Unida. Seria el model Iniciativa per Catalunya, un altre pic el referent. D'acord amb aquest model, a l'esquerra dels socialistes existeix un tercer espai amb oxigen suficient per sobreviure a la bipolarització. Seria un tercer espai que recolliria totes les propostes més alternatives començant per l'ecologisme, passant per allò de l'esquerra violenta i l'antiglobalització, i arribant al nacionalisme. Una de les lògiques d'aquest tercer espai seria ajuntar una esquerra massa dividida; excomunistes, ecologistes, nacionalistes i altres moviments encara més minoritaris s'haurien d'aplegar per formar un conjunt amb possibilitats d'incidència. Aquesta és una via incipient, però és una via de la qual ja es parla aquí mateix i també al País Valencià. Personalment pens que aquest model és com tirar la tovallola. És sobreviure, certament, però a costa de fer una aposta estratègica per no ocupar la centralitat: és una aposta per una residualitat digna. És el reconeixement que l'únic eix determinant és l'ideològic. L'eix nacional és simple afegitó que pot aixecar alguna simpatia minoritària i informar alguna política efectiva sempre que el germà gran o el cosí de Zumosol, el PSOE, en tengui necessitat aritmètica. Òbviament tampoc no se m'escapa que és un model de certa comoditat i confortabilitat, és un model que ofereix certa coherència i relativa seguretat. És un model que permet continuar estigmatitzant el PP i, per extensió, la majoria social del país. És evident que som partidari de fer una aposta estratègica radicalment diferent. La generació d'un espai polític propi del nacionalisme. I això que a València és molt costós i, per tant, es pot entendre el desànim i la recerca d'alternatives; a les Balears és possible, ho ha estat i encara ho pot ser. Discussió diferent és si aquest espai té prou gruix perquè l'intentin ocupar tres partits. Allò important per al país és l'existència de l'espai, i és lògic pensar que els agents (polítics i cívics) que l'ocupen són elements transcendents per al seu eixamplament o aprimament. Si l'espai es queda sense elements dinamitzadors, perquè deixin l'espai o perquè no dinamitzin, l'espai anirà minvant. I al contrari, també és ben possible que vagi creixent en la mesura que s'encerti en el discurs, en el missatge i en la seva transmissió. Són moments per repensar el nacionalisme. I crec que el repensament ha de venir presidit pel realisme i per l'eficiència. Realisme que ha de ser conscient de quina és la sociologia del país: no es pot construir un projecte al marge d'això. I eficiència que no és només electoral sinó, sobretot, de generació d'estructures sòlides que garanteixin la continuïtat.

Josep Melià Ques, missèr

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris