algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:
14°

29 de juliol

Tal dia com avui, festivitat de Santa Marta, han passat coses, dins la història del món. Per exemple ha mort gent: el filòsof Herbert Marcuse, el cineasta Luis Buñue i el polític Bruno Kreisky. El 1981, Lady Di i ePríncep Carles d'Anglaterra es casaven per no esser feliços, però ells segurament encara no ho sabien. I també tal dia com avui ha nascut gent curiosa: el pintor Àngel Baldovino, el 1929, un taxista que es diu Màrius, el 1943, com jo mateix. I eDuce Benito Mussolini, la cosa ja té collons, seixanta anys abans que jo, dia per dia. Però n'hi ha més, d'amics i coneguts, que avui celebren l'onomàstica: l'escriptor xilè Jorge Edwards (73), la ministra de Medi Ambient Cristina Narbona (52), l'exministre i expoeta Alberto Oliart (76), el director artístic del Liceu de Barcelona Joan Matabosch (43) i, per no fer-ho més llarg, el compositor, polític i director d'orquestra grec Mikis Theodorakis (79). Tots aquests, vulguis no vulguis, són del signe de lleó, i com a lleons actuen, adesiara, dins la vida. El 1943, el meu any de referència, i ja em perdonaran, Theodorakis s'incorporava a la Resistència i lluitava després a la Guerra Civil de Grècia per instaurar un règim socialista. Aquell mateix juliol esmentat fou el primer cant d'absoltes per al creador del feixisme italià. El dia del meu sant, un cop d'estat inspirat per Víctor Manuel III el derrocava, i tot el que ve després (l'alliberament pels nazis de la presó dels Abruzzos i la República de Saló, govern fantasma), avui sembla només una lenta agonia. Les tropes anglosaxones havien conquerit Sicília i el nou cap de govern italià, el mariscaPietro Badoglio, firmava un armistici, la capitulació d'Itàlia. Coincidia amb el desembarcament del generaBernard Law Montgomery a la península italiana. En el front rus, la batalla de Stalingrad s'havia resolt ja a favor dels russos, i ara, en el doble front de Kursk-Orel, es decidia definitivament la sort del III Reich. Els avions anglesos bombardejaven ciutats estratègiques d'Alemanya (Hamburg, Berlín), i les fotografies mostren com mans de dones iniciaven immediatament la reconstrucció damunt les runes. Dieter, un amic hanseàtic, m'ho contava amb peculiar humor: «Els anglesos ens bombardejaven d'una tal manera que jo sempre he cregut que volien venir a viure aquí, a Hamburg». Tot el que ve després, a partir de les reunions dels líders aliats a El Cairo i Teheran, a final d'any, és ja només el començament de l'ensulsiada d'allò que la propaganda alemanya havia denominat «la fortalesa continental». Na Fiona Campbel ha seguit amb interès el resum elementalíssim d'aquell decisiu estiu de 1943. Ara, però, li pica el pas del temps subjectiu, aquesta cosa opaca de la història personal, que sovint va embolcallada dins la dialèctica de la Història.

-Arribares en un bon moment, segons veig. Vaja, que si la cosa gira d'una altra manera, no ho sé, jo, com t'hauria anat per néixer.

-Afavorí la meva trobada amb la primera llum la superioritat moral i física dels aliats. Un observador lúcid potser ja ho podia veure mesos abans, durant la primavera.

-I ara, quin rèdit en penses treure, d'aquell naixement?

-Poca cosa. Ara, com aquell qui diu, la pell ja és del llop.

-Vols dir?
-Ben segur, rogeta. Ara el que cal és assumir la dolça tardor, que diu en Guillem Frontera.

-I com es fa, això?
-Assumint que no seran tants com han estat els whiskys, ni els raons, ni les donzelles núbils. I que l'ordinador no esborra les pàgines negres de l'existència.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris