algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
16°

Per damunt de les lleis dels homes

Està convençut el senyor Aznar, que això de la presidència del govern imprimeix caràcter, és per a sempre més, com la monarquia (mentre no es demostri el contrari), com el sacerdoci, talment la «falange espanyola tradicionalista y de las JONS», deien un temps els que figurava que ho sabien. Per això mateix no està gens ni mica estugós al manifestar, a una entrevista que li feren fa molt poc a Colòmbia, a Radio Caracol: «Yo tengo todos los informes del servicio de información (del 11-M). Comprenderá que los tengo porque yo era presidente del gobierno». Talment com si n'Enrique, el que va ser treballador del viver de llagostes d'aquí darrere, ara ja jubilat i rusca, ens enflocàs: comprendreu que jo puc dinar de llagosta cada dia... El també falangista Manuel Fraga Iribarne (la presa de possessió del ministeri d'informació i turisme, la va fer pel juliol (el 18?) del seixanta-dos disfressat d'això mateix: jaqueta blanca, i corbata negra damunt camisa blava, que el vaig veure al NODO), l'«homo antecessor», de l'ínclit de Valladolid, ja va dir al seu moment: «la calle es mia». I ho era. Cony si ho era. Els grisos se n'ocupaven que ho fos, vaja que sí. Avui en dia, la setmana passada, el seu alumne avantatjat José Ma Aznar, torna-m'hi Tonina, tot és seu. Ell dedueix: com que va ser vuit anys l'amo de la quarterada, ara tindrà tota la vida les mans consagrades i tot el que toca és seu. I dedueix: els papers del CNI són seus i ben seus. La llei? S'equivoca. No pot ser mai que la llei digui el contrari que la seva sacrosanta voluntat. Va com un «mixto», l'homeniqueu. Com un llum, va, ell. Està molt trabucat, aquest energumen. O li pega a la cassalla, una de dues. És la síndrome de la Moncloa, el «mono» del poder, que és una de les drogues més potents que existeixen. Crea una addicció tan forta que anul·la el seny, el raciocini, la capacitat de saber discernir entre la realitat i la cabòria, la curolla. Se li espassarà. Fins i tot els nins més rebecs i malcriats arriben a tranquil·litzar-se amb una ració generosa de batculades a ferir i dos dies sense jocs d'ordinador, diguin el que vulguin els nous tractats en pedagogies avançades. Que li donin la medalla d'or del congrés USA (tanmateix ja l'hem pagada), i que se'n vagi a parir panteres, home. Jo sé on la hi penjaria, la medalla. «No tengo nada que negar ni nada que afirmar», manifesta rara. Que és cantar tant com: «I jo què he de dir?», el jove, i havia embarassat l'al·lota. I ja es comença a filtrar la informació que, adesiara, rep qualque cascarró tímid dels seus propis companys de files. Imaginin vostès les pessigades de monja davall taula que hi deu haver, quan els papers ja traspuen que no hi ha tanta unanimitat entre la seva penya a l'hora de riure-li les gràcies. I fan be en Rajoy i la penya de mirar de desmarcar-se poc a poquet de l'egregi estufat presumptuós, si no volen mamar granera d'oposició com un cabrit jove: remenant la coa, fins que tothom véngui a bé combregar amb pedres de moliner altre pic. Que a mi ja m'aniria bé, ja, irreflexivament. Però si hem de pasturar per aquest món amb visió de futur, hem de saber pensar que una dreta civilitzada, reposada, tranquil·la, equilibrada, és necessària. Ningú no és imprescindible, però tots som necessaris i complementaris, i la raó mai no està absolutament en mans exclusives de ningú. Allò que no importa que torni mai més és: una altra majoria absoluta. Del signe que sia. Mai més. Una i oli. Ja ha bastat aquesta darrera, quin càstig, Senyor!

Gabriel Florit, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris