algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
15°

La Vall de Josafat

Determinats conflictes de la vida haurien de tenir solució immediata i expeditiva, ràpida i per la via d'urgència (arma blanca, curta o llarga, pistola o metralleta, llançaflames, no ho sé). En contra d'aquest adolorit sentir compartit, Franz Kafka ens dibuixà amb mà mestra el contenciós administratiu i Jean Jacques Rousseau argumentà en contra del duel, forma de relació humana endarrerida. Pensava. Determinats teòlegs i malgrat tot bons amics o coneguts, situen la confrontació en un judici suprem. Tot plegat ha fet que m'obligassin a dir-hi la meva que, com tothom sap, només es pot entendre en clau metafòrica. El somni esdevé pensament. Veig una barra immensa, de milions de quilòmetres, luxosa com era la del «Bocaccio» de Barcelona, amb llums baixes. Allí, les dolces animetes personificades, arriben i són servides per escamots eficients del ram dels àngels (potestats, dominacions, arcàngels, etc). No cal ni demanar les begudes. Ells ja saben que jo sempre bec Jack Daniel's amb molt de gel i vas baix de whisky. Al meu voltant se situen distintes animetes que conformen, a mesura que arriben, grups humans homogenis. I les converses tenen un to amistós, d'enteniment i acord en darrera instància. La dona que no va saber fer feliç ni al marit ni a l'amant, ara conversa amb tots dos, que l'entenen i l'accepten. Ella hauria volgut segurament la mateixa actitud d'ara en la vida anterior. Més enfora veig Adolf Hitler escoltant a peu dret les explicacions de rabins jueus que li llegeixen fragments de les escriptures. Un entre ells, potser el més agosarat, li diu que la va fer grossa, i tanta sort que les faltes comeses dins espais temporals no poden tenir càstig etern. O, si més no, ell ho pensa. I el capitalista despietat, depredador, envoltat de sindicalistes, verds i pacifistes, ara troba insuficients les minces raons de la seva ambició. En Baltasar Porcei en Llorenç Villalonga arrangen comptes amb Sartre i Voltaire, respectivament, que ara els retreuen un excés d'individualisme. Enllà d'on sóc, alguns maltractadors han caigut en mans de lobbis feministes que els obliguen a llegir El segon sexe, La mística de la feminitat i alguns poemes de Miquel Àngel Lladó. En Macari em mira amb ulls com plats i de sobte em pregunta.

-I què hi fot, allà, tota aquesta genteta?
-Espera.
-Espera, espera, ja em diràs què.
-Espera Godot, el Judici Final, el sant adveniment, una cosa d'aquestes.

-I tu amb ells.
-Jo, estimat, com m'ensenyà Ana Ajmatova, ni sota estrany firmament ni a l'empara d'ales estranyes, em trob allí peonant amb el meu poble, on el meu poble es troba, per desgràcia.

-I bé, ja hi sou tots. Ja em diràs què més passa.
-Passen anys, molts anys, mentre prenim copes i ens anam entenent com podem. Segurament passen segles.

-Lògicament, el temps fa entrar tothom en raó. Posa les coses i les cosetes en el seu lloc.

-Exacte. I la humanitat tota sembla arribar a un punt que s'acosta al consens, a la bona solució econòmica per la via de Marx, de Keynes, dels anarco-capitalistes i l'escola de Chicago.

-Tots aquests d'acord, que ja és dir, en el difícil devenir de la Història. I després?

-Després arriba Eli ens mira a tots. I ningú sap on cony s'ha de fotre.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris