nubes dispersas
  • Màx: 19°
  • Mín: 12°
19°

Càbales d'Imre Kertész

Kaddish pel fill no nascut, d'Imre Kertész, és la tercera novel·la -certament sui generis- del seu cicle d'Auschwitz (on va esser deportat de molt jove), la qual acaba d'esser publicada per Quaderns Crema, en una treballada versió catalana d'Eloi Castelló. Un llibre més en línia amb la segona novel·la del cicle, Fiasco, que no amb la primera, Sense destí, més narrativa i directa. Perquè cal reconèixer que l'autor hi practica una molt personal mescla de gèneres. D'entrada, i ras i curt, cal dir que Kaddish pel fil no nascut té tant d'assaig i de confessió autobiogràfica com de novel·la.

Per altra banda, cal començar també per explicar que ekaddish és una pregària aramea amb més de dos mil anys d'antiguitat, que és recitada diàriament tres vegades en les sinagogues. El seu tema és l'exaltació de la grandesa de Déu, com ja indica el seu començament: «Pugui el Seu nom esser magnificat i santificat...». Però junt al que es coneix com a kaddish rabínic hi ha també -i és a aquest que es refereix Kertész- el kaddish funerari, el kaddish com a pregària pels morts. Paradoxalment, és un fet que en aquesta oració no s'esmenta per res la mort; no està clar, doncs, com va esdevenir, a partir de l'edat mitjana, la pregària en recordança dels morts per antonomàsia. Hi ha qui ha suggerit que tal vegada es va considerar que la millor manera d'honrar els morts era recitant una oració tan important en la litúrgia com el kaddish, ja que això donaria d'alguna manera testimoni que la persona finada havia deixat descendents molt complidors amb la Torà.

Tanmateix, cal assenyalar dos fets puntuals importants: d'una part, que Imre Kertész ni el protagonista sense nom de la novel·la no ha estat mai una persona religiosa (de fet ambdós poden ser qualificats perfectament d'agnòstics); de l'altra, que per llei natural normalment el kaddish és recitat pels fills en honor dels pares i no viceversa. Per altra banda, esdevé cosa òbvia pel lector que el títol de Kaddish pel fil no nascut fa referència al fracàs del narrador -tot el text està escrit en primera persona i gairebé en un sol paràgraf sense interrupcions- com a pare i, primer de tot, com a espòs.

Una de les tesis del llibre és que l'afirmació «Per a Auschwitz no hi ha explicació» és una autèntica bajanada perquè és del tot errada. «Perquè allò que és veritablement irracional i allò que de veres no té cap explicació no és el mal, sinó el seu contrari: el bé». Però això no vol dir -de cap de les maneres- que el protagonista -o l'autor- tengui res d'optimista: «per a totes les preguntes grans i definitives només hi ha una única resposta gran i definitiva: la que ho resol tot, ja que fa emmudir les preguntes i els que pregunten».

Un altre tema capital del text és l'estranyesa de trobar-se sent jueu -sent considerat jueu a tots els efectes per altri- una persona que no participa realment en la cultura -ni, a fortiori, en la religió- jueva. Al llarg de la dilatada confessió que ja hem dit que és Kaddish pel fill no nascut, llegim: «sento que porto una infàmia enigmàtica adherida al nom, una infàmia portada d'un indret on no he estat mai, portada per culpa d'un delicte que és meu malgrat que no l'hagi comès mai, i que m'empaita al llarg de la vida, una vida que sens dubte no és meva, tot i que sóc jo qui la viu». És evident que ningú decideix néixer jueu; de fet, ningú decideix néixer. Es planteja, doncs, la qüestió de com podem ser responsables d'allò que no hem decidit. També és evident que esser percebut com a jueu és suficient per a ser exclòs, però com se subratlla en el discurs, «excloure un home d'una comunitat no suposa que se l'integri automàticament en una altra». De més a més, «¿com es pot sentir un amor ferm per un concepte abstracte com ara el judaisme? ¿O per una munió de gent desconeguda encabida dins aquest concepte?». I encara resulta que la dona del protagonista també es queixa «de no poder tenir sentiments propis, pensaments propis, pel simple fet d'haver nascut jueva». I es pregunta «què, doncs, la feia jueva... si en realitat ni la llengua, ni l'estil de vida, ni res de res no la diferenciava d'aquells que vivien al seu voltant...».

Quant al no a la paternitat del narrador/protagonista, la justificació que es dóna a si mateix i als altres és doble: si, en darrer terme, «el fracàs, i només el fracàs, es manté com l'única vivència realitzable», com gosaria ningú dur un infant més al món? I el cas és -almanco en teoria- encara més clar respecte a un infant que ha de ser marginat. «Mai no podrà passar a un altre nen el que em va passar a mi, la meva infantesa». Però, aleshores, per què alçar la veu en un kaddish pel fill no nascut? Sens dubte, alguna cosa falla en el discurs. Perquè el títol continua igual de vigent al seu final.

Bartomeu Fiol, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris