muy nuboso
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
17°

Sembla com si fos ahir

És clar que 100 dies d'un govern no són res i si s'han convocat eleccions europees en aquest període encara són menys. Però és tot el que tenim per a intuir per on pot anar la legislatura, ja que la victòria socialista ha estat tan sobtada que encara no ens hem familiaritzat amb les promeses, els noms, cares i currículums de molts dels seus membres. Cert que en les enquestes preelectorals hi havia una marcada tendència a la recuperació de l'electorat de centreesquerra. Però va ser el trasbals de l'atemptat terrorista i l'evidència del joc brut dels prepotents populars el que accelerà aquest creixement fins als resultats de14-M. En aquests 100 dies ha quedat en evidència el que tothom sabia abans de les eleccions: uns morts podien decidir el resultat, fossin soldats espanyols a l'Iraq o víctimes de la bogeria etarra, i les hores entre la massacre i la votació es dedicaren a incidir en aquesta premonició: el govern pel cantó del terrorisme basc i la resta de forces pel d'assimilar la foto de les Açores amb els trens esbudellats.

l l l
Aquests dies han servit per saber que ecentre té poder sense negar el de la perifèria. Que les banderes de les diferents parts d'Espanya no insulten ningú si a ningú no s'insulta amb la bandera espanyola, utilitzada amb aquesta finalitat els darrers anys. Que es pot governar sense arrogància i no perdre ni un gram d'autoritat. I què, en un món d'economia globalitzada i amb una moneda d'obediència europea, la política és una qüestió més de gests que de canvis radicals. Si un ha destacat és en política internacional. No per les declaracions sobre preferències europees o nord-americanes, sinó pel que signifiquen en la política interna. No és que l'aznarat tirés més cap a l'Oest que cap al Nord o que el bel·licisme omplís declaracions allà on els altres omplen pressuposts -no hi ha governs antimilitaristes-, és que una de les potes del somni espanyol del senyor del mostatxo descansava en l'orgull de pertànyer a una nació important. Per aconseguir-ho, sempre s'ha de canviar de veïns perquè, per molt que vulguis lluir el cotxe nou, saps que els de sempre et coneixen els llençols apedaçats i els sopars d'arengada.

l l l
No s'ha acabat la bronca, ni s'acabarà mentre ePP no trobi un altre aglutinant del seu divers electorat. Però s'ha posat seny en lloc de tibar més la corda, que ja és molt. Poca cosa més. En política social només gests: cap als joves, que han de llogar un pis caríssim; cap a les dones, que tenen els mateixos policies que les defensin, i cap als de sous més baixos que, amb el destacat increment percentual, tampoc arribaran a final de mes en xifres absolutes. Però gests més humans. La prova de foc del canvi social serà el previsible enfrontament amb els privilegis de l'Església. No s'ha d'oblidar que l'any que ve venç eConcordat amb el Vaticà, autèntica rèmora del passat nacionalcatolicista. I l'economia del totxo? Bé, gràcies.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris