El dia 15 de juliol veia un capítol de la sèrie documental «I dieci comandamenti. Il coraggio di amare», que emet setmanalment la RAI1, quan en una pausa publicitària vaig pegar un bot: un anunci de Vodafone en què apareixen uns joves vessant felicitat a bord d'un 4x4, en algun lloc indeterminat de la costa mediterrània, ofertava «La ricaricabile costa la metà». Com que l'endemà partia cap a Formentera, l'eslògan «Parli gratis con tutti» es va convertir en una fosca premonició del que m'hi trobaria: centenars d'italians enganxats al «telefonino». Em va venir una suor freda... Sense pressa, a l'aeroport d'Eivissa vaig pujar a l'autobús i en cinc minuts una parelleta teutona i un servidor quedàrem literalment enterrats per una desena d'italians que només callaven quan sonava un dels seus mòbils; aleshores, el receptor deia un breu «va bene, va bene, ciao» i penjava. Llavors, la resta repetia «va bene, va bene, ciao» i reien fort de ves a saber què. Quan veien una al·lota pel carrer, esbufegaven testosterona; per cert, tots convingueren amb convicció pàtria que una morena guapíssima que passejava per l'Avinguda d'Espanya era «italiana». A Formentera, la veritat és que la invasió esperada no va ser tanta i això va relaxar molt la tensió acumulada. Desactivada temporalment la premonició, el diumenge 18, de tornada a Barcelona, vaig agafar un taxi al port d'Eivissa -«com de cívica pot arribar a ser la solitud», vaig pensar- i vaig indicar la meua destinació: «A s'aeroport, per favor». «Ja era hora de trobar algú que parlàs s'espanyol», va respondre el taxista. Em va tornar la suor freda, vaig obrir el diari i em vaig consolar llegint que el Fòrum 2004 havia arribat al seu equador (només falten 63 dies pel final).