muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín:
15°

Teoria personal de l'estiu

En aquest costat de la Mediterrània, pels topants de l'arxipèlag balear, un ritu oficial acostuma de marcar l'inici de l'estiu. La temporada, és clar que comença quan, en tombar la segona meitat de la primavera, aterren els primers contingents de nord enllà, delerosos de sol roent i afamegats de sorra incendiada. Aquesta veritat no voldria pas discutir-la. Ara bé: sempre he tingut la fal·lera de creure que hi cap, encara, major precisió en una matèria transcendent com aquesta, i que fa de mal escatir. L'estiu -allò que la sortida espanyola del subdesenvolupament va anomenar les vacances pagades- no comença fins que no s'aixeca la bandera or-i-sang en el Palau de Marivent, sobre la badia versallesca de Palma. Vull dir que, entre nosaltres, amfitrions del fabulós fenomen turístic, res no ha realment endegat fins que la Família Reial no hi inicia l'estada estival i es fan vesins de Ciutat de Mallorca. És llavors, i només llavors, que els nostres niells fràgils s'emplenen de dignataris mundials, de polítics revestits de poder, generalment vinguts, no diré del centralisme per no semblar ofensiu, però sí de la centralitat; d'aristòcrates i milionaris, de figures brunes de l'alt empresariat i de les finances, de famosos rutilants de bona fesomia fotogràfica, empaitats per una contumaç volior de reporters al darrere. Tota aquesta mena de gent esplèndida però passavolant satura els clubs nàutics, i va i ve per les costes fascinants i agrestes de les illes. I allò no obstant, som del parer que el gest d'hissar la bandera de l'Estat en el pal de Marivent, tot i l'eloqüència palmària que aporta a l'estiu balear -s'entén mallorquí-, no evoca amb prou contundència el que suposa l'inici del batibull estiuenc. Dóna a penes una idea imprecisa, tòpica, del contrast que implica capgirar la calma mòrbida i tendra, tan connatural a l'esperit del país, per obrir pas al desori, a la fressa atrotinada de l'època de les vacances. Però si ens quedéssim en aquesta apreciació, encara no hauríem tocat fons. Cal que afinem una mica més els conceptes. I així, m'atreviré avui a formular-ho d'aquesta manera: l'estiu -o sigui el caos general- comença exactament el dia que la Família Reial, per primer vegada en la temporada, es deixa veure i es deixa fotografiar en el Club Nàutic de Palma sense vestits de gala, desades les bandes, insígnies, diademes i resta d'emblemes de la Cort. Quan rei, reina, infantes i consorts, inclosos els feliços Prínceps d'Astúries, hi fan la primera aparició en calçons curts, i la premsa hi té accés per immortalitzar-ho, és que l'estiu ha començat de debò. Dit altrament: la febre estival s'ateny quan el rei deixa per uns dies el pes de la corona i es disposa a divertir-se. «Le roi s'amuse», seria la idea sintetitzada, manllevant un títol del romàntic i republicà Víctor Hugo. No vull pas dir que el fet tan natural i innocent de posar-nos de curt i d'abandonar els deures -habitualment practicat per milions de persones cada any- porti cap inconvenient intrínsec. En tot cas, la peculiaritat específica deriva de les masses ingents que una tal aparició pública arronsa al darrere. Sovint em fa l'efecte que és com si, en una comunitat apícola qualsevol, l'abella reina mudés de rusc: tot l'eixam emigra a l'estela, com una rèmora feixuga. És llavors quan sobrevé l'hora de posar-nos, nosaltres els indígenes, a tota màquina: haurem entrat de ple en els «cent dies d'or», econòmicament parlant vull dir. Però també serà l'hora dels famosos i d'una certa premsa de paper de seda. O millor de paper de fumar: prim, dèbil, insignificant, que acaba sempre en un torterol que es dissipa. I tanmateix, aquesta pintura un pèl àcida però benintencionada, compta amb entusiastes defensors entre molts sectors d'opinió pública. Argumenten que la presència reial a Mallorca és la publicitat més eficaç i més efectiva que hom pugui imaginar per mantenir enlairat el nom -el nom turístic, és clar- de les illes arreu del món. Diuen que és una promoció real i reial impagable, d'uns resultats fenomenals i baratíssims. En definitiva, que és una circumstància ben trobada que fa que les nostres terres coneguin una projecció mediàtica diària interessantíssima. Hi estic ben d'acord si miram únicament ca nostra com una màquina productiva, i la gent que s'hi mou, com a tinta de paper premsa. Jo, però, som més prosaic i em mir les illes amb altres ulls. Hi faig una mirada humana i humanística. A banda de fer-nos rutllar el PIB -el producte interior brut, és clar-, ¿quin preu històric, o sigui, espiritual hi fem? Per cert: que pels nostres rodols no som una unitat de destí en el turisme, resulta innegable: els reis van a Mallorca, el president Zapatero, a Menorca, i José María Aznar, a Eivissa, no sé si amb escapulari americà o sense.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris