bruma
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
10°

El preu del maquillatge

A la tertúlia tal dia com avui hi som tots. L'assumpte no va de verbes i anam més coents que un pebre de cirereta. Ara resulta que, segons les cròniques, a menys de tres mesos de les eleccions generals, el Govern del senyor José María Aznar aprovà una despesa de dos milions de dòlars destinats a un lobby d'EUA ad hoc, per tal d'aconseguir, entre altres coses, la Medalla del Congrés nord-americà. I l'empresa en qüestió, Piper Rudnick de nom, degué actuar amb professionalitat, perquè si pel desembre de 2003 Aznar només comptava amb el suport d'algunes dotzenes de congressistes, en dos mesos la gestió d'aquests «professionals» aconseguí 290 firmes. Madame Dormand és la primera a manifestar la seva opinió.

-Com a treball de mitjancer, i jo d'això en sé alguna cosa, estimadets, podem afirmar que ens trobam en presència d'una feina ben feta. Ràpida i eficient, com han d'esser aquestes coses.

-D'acord, senyora -intervinc jo-, però l'experiència de vostè va subvencionada per capitals privats i no pel pressupost públic.

-Sens dubte, cavaller. Les meves pupil·les saben que a la nostra petita empresa hem decidit ja només cobrar en cash. N'hi ha una de russa que encara ara somia amb el monjo Rasputín i el que ens cal és que les treballadores estiguin en perfectes condicions, físiques i mentals.

-El punt de vista de vostè és molt professional, madame -ara és «El Xoco», qui hi fica cullerada-. Si tots ho subjectivàssim, jo diria que és com si a mi un claustre qualsevol em regalàs la càtedra i em maquillàs el sou fins a assolir l'alçada d'un polític que executa o d'un executiu de gran empresa.

-Aquí només trivialitzau, bandarres! -n'Aquil·les parla posseït per tota la ira dels justos, aquella que s'assoleix als vint anys per la gràcia de Déu i pus mai no es recupera-. Els lobbies són necessaris, a la terra d'Uncle Sam, per poder relacionar-se amb aquella Administració. Però l'expresident Aznar no anava guiat per interessos nacionals. Aquesta Medalla d'Or ens haurà costat a tots dos milions de dòlars, contractats per l'Ambaixada d'Espanya a Washington, amb un import que excedeix de molt els límits de contractes públics per serveis no sotmesos a concurs.

-Pobrissó! -exclama na Fiona Campbel, una mica entendrida per aquells que perden-. Es devia pensar que guanyaria les eleccions. I ja passa, ja, que aquesta mena de gent arriba a un punt que ho confon tot i oblida que per molt amunt que arribi el poderós, sempre es troba assegut damunt el seu propi cul, com ens ha ensenyat a tots el moralista francès M. de Montaigne.

-Jo, amics meus, només he volgut aportar la meva experiència personal en aquesta mena de poti-potis -Madame Dormand s'esmerça a deixar en el camp tècnic la seva intervenció-. I en aquest sentit, he de subratllar que quan el portalligacames de les meves pupil·les duu penjats brillants o maragdes, el preu d'aquestes pedres procedeix del capital privat.

-Ja tenim medalla, idò -n'Aquil·les mostra un rostre que envelleix per moments-. Haurem de veure, al final, qui la paga.

K K K
ROSA REGÀS
-Motius de cabreig i emprenyo, cada dia n'arriben -dic jo, saltant a un altre tema-. Ara mateix, la directora de la Biblioteca Nacional, Rosa Regàs, amb criteri científicament incontestable, es proposava catalogar conjuntament els llibres en valencià i català. I ha d'escoltar una xàtxara impotable on es parla «d'igualtat de tracte de la llengua autòctona i l'idioma valencià amb la resta de llengües espanyoles», amb la Constitució i l'Estatut pel davant.

-Aquest Eduardo Zaplana -diu na Fiona Campbel-, sí que se la mereix, la càtedra.

-Idò que la hi donin -diu «El Xoco», ja del tot desmoralitzat-.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris