algo de nubes
  • Màx: 12°
  • Mín:

Tota la llum del món a l'alba dels ulls dels nins

Ja fa un bon grapat d'anys que vaig descobrir un dels més encisadors espectacles que se'ns regala quotidianament: la mirada dels infants. Solament que hi parem una mica d'esment, un mínim d'atenció, podem besllumar amb nitidesa el futur més immediat de la humanitat, l'avenir del món. Just en la lluïssor dels seus ulls s'endevina clarament que res no canviarà, el món continuarà amb els seus encerts i els errors, les violències i les ingenuïtats, les grandeses i les misèries, les superficialitats i les caparrudeses, les indiferències i les tendreses, els despreniments i els egoismes. Tot això es pot veure claríssim just observant les pupil·les dels seus ullons que fan a cuita-corrents el mossatge de persones. I la genètica immisericordiosa: les actituds, els comportaments individuals, els posats que no perdonen, tanmateix delaten l'aire de família, la nissaga, els vicis de la penya, el tarannà de la tribu. I això, tot plegat és molt maco. Potser és l'únic que ens envolta encara sense culpa, amb ingenuïtat, o sia: amb honradesa, espontani, sense fingiments ni corsés ni malbarataments de la conducta. Van a lloure, a la seva, qui l'agafa és seva, sense més xarxa protectora que, en alguns casos encara, quan n'és el temps i moment: els bolquers. És molt agraït i esperançador l'instant d'observança apassionada de l'espectacle. Per això mateix, per haver repetit centenar de vegades l'experiència, quan tornes a viure-la, automàticament vas i penses: el desmanyotament del seu padrí, la noblesa de sa mare, ho vol tot per a ell, la fatxenderia de son pare, la nina serà tan bonassa com la seva padrina, el rosset de vora la finestra sembla tan reputa com el seu oncle X, la del vestit vermell encara serà més bleda que sa mare... Mira aquell altre: encara revindrà més tímid que el seu germà gran! Poca-soltes, la prepotència, la golafreria, la bona gent... Crisàlides que ja transparenten els laberints del colors de les ales. Tot plegat larvat en les instintives actituds dels nins. I així anar conformant íntimes fotos finish amb un marge d'error molt petit, no creieu. Tot això ho anava pensant avui, dilluns denou de juliol, a l'escenificació del concurs de pintura infantil que el Club Nàutic de Cala Gamba celebra cada any per les festes de la Mare de Déu del Carme, devers les sis i mitja de l'horabaixa, des d'un tamboret de la barra del bar. Un dels infants més petits, devers tres anys, que tenia uns ulls bellíssims, bruns, pipelles llargues i revoltillades per amunt, havia acabat de dibuixar i, com que jo el mirava, ell em tornava la mirada encuriosit, amb una dosi important de desvergonyiment. No em volia deure res, l'homenetxo. He agafat de l'expositor un ou de xocolata d'aquells amb sorpresa dins, i li he ofert. Estava a tres passes escasses de mi. S'ha acostat a poc a poquet amb cara de guineu curiosa, una mica desconfiat així mateix. S'ha tornat a mirar l'ou a mitjan camí. Ha continuat acostant-se fent el desmenjat amb talent. Quan l'ha tingut a l'abast, jas!, amb una grapadeta precisa l'ha agafat. Sa mare ho ha vist i m'ha fet un somriure circumstancial. Sols hi ha mancat el matern: «què diuen els nins?» per conformar del tot una imatge garrida. Aquests són temps d'anar al gra, les miques per als polls, he pensat després, rectificant aquest penúltim pensament escrit. I jo encara reclamant rancis comportaments d'altre temps. Però què hi puc fer? Som un supervivent del juràssic! Cony de dinosaure de Biel, he pensat, tot seguit.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris