bruma
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
10°

El triomf d'Antich

Francesc Antich ha vençut els seus crítics. S'ha imposat en el si del PSOE. És vera que en el camí hi ha deixat bastant. Les seves declaracions fetes a aquest diari, ara deu fer un mes aproximadament, provaven que el seu segell fonamental i originari, «ser més PSIB que no PSOE», s'ha esvaït. Per altra banda, la seva mà dreta, Francina Armengol, va aconseguir desfer la possibilitat d'una candidatura crítica en contra seva a canvi d'eliminar les referències identitàries del «país» del segell definitori del partit. Però en política el que compta és qui guanya. I en un partit nacional, com el PSOE, els experiments autoctonistes, com el d'Antich, només foren possibles en unes extraordinàries circumstàncies marcades pel debilitament del poder orgànic central que donaren camp per córrer a Balears, encara més quan se tengué el poder institucional. Quan el PSOE s'ha recompost i el lideratge de ZP és un fet, gràcies a la victòria a les generals, les ànsies autoctonistes són impossibles. Entendre-ho i adaptar-s'hi ha estat l'habilitat d'Antich i d'Armengol que els ha permès guanyar la guerra interna.

Si en el futur un historiador de les idees fa una anàlisi estrictament ideològica d'aquest procés, haurà de concloure que l'any 2004 significà, per al PSOE balear i mallorquí, la fi d'allò iniciat el 1998, quan Antich guanyà les primàries que li permeten ser president (1999) i llavors secretari general (2000) sota el lema identitari, «ser més PSIB...». L'historiador en qüestió veurà que durant el període de la presidència d'Antich els missatges que llançà a la societat estaven intensament marcats per l'autoctonisme polític (sobirania financera, pacte amb Madrid, reivindicació de més autogovern...), constatarà que s'avenien a la perfecció amb la seva divisa («ser més PSIB...») i que, igualment, mantenien coherència amb els canvis nominals imposats en el partit (que d'FSB-PSOE passà a dir-se Partit dels Socialistes de les Illes Balears-PSOE, a l'estil del PSC) els quals se traduïen en permanents manifestacions d'absoluta llibertat (institucional i orgànica) autòctona enfront de la direcció nacional socialista. Després, si compara tot això amb el resultat del procés de congressos, finalitzat el juliol de 2004, veurà que només queda vigent la terminologia. No hi ha dubte, per tant, del canvi ideològic. Ara bé, en política hi ha moltes més coses que compten i els polític actuen segons les circumstàncies de cada moment. Quan Antich perdé el poder tot canvià. Les noves circumstàncies li venien marcades per dos fets. En primer lloc, pel reconeixement de l'equivocació que va ser centrar l'actuació política durant la presidència en un discurs marcià, dins del qual l'identitarisme esdevingué peça clau i incomprensible per a les bases del PSOE i per a la immensa majoria de la població balear. En segon terme, per la solitud política, després de la derrota, quan li sortien enemics pertot i entengué que no controlava el partit. Eren dues circumstàncies que el duien a confessar en privat, el novembre, que no hi havia res a fer ni ell tenia ja res per aportar. De sobte, el març de 2004, una nova circumstància se precipita: la victòria de ZP. Des de la consciència que en un partit nacional quan el líder guanya unes eleccions no hi ha més possibilitat que quadrar-se a les ordres, és quan degué decidir que si l'autoctonisme no li havia servit per res, potser si s'adaptava als nous temps podria encara tenir quelcom a fer i a dir. Amb una gran capacitat d'adaptabilitat, que sorprengué els seus adversaris interns, se n'anà a Madrid com a diputat i allà començà a exercir les potencialitats que li dóna la nova condició sumada a la de secretari general. De voler, en certa manera, diluir el partit per sumar suports socials cap al líder suprapartidista, com va fer durant la seva presidència, passà a convertir-se en un fervent partidari, i implacable executor, d'un fort aparell partidista. Aparell, el de Madrid, que, al capdavall, és el que ha aconseguit desfer la potència crítica. Res ja no serà igual a com era o a com hauria pogut ser. Però en política el que mana són les circumstàncies, les actuacions en conseqüència i, el que compta a la fi, els resultats. A efectes interns socialistes, no hi ha dubte que Antich ha superat la pressió dels crítics i continua estant on estava. En política, això és la victòria. L'únic que compta.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris