nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
18°

Anar de putes

Hi ha moltes cases on es tenen dos menjadors. Un és el de mostrar i hi ha tot l'or, la plata i els mobles bons. Net com una patena. L'altre és el de viure-hi: la tele, una camilla amb braser i mobles gastats. També conec bastants homes d'edats diverses que tenen dona i una mena de «novia prostituta». Anar al puticlub forma part de les seves marxes de la mateixa manera que fer uns cubates i unes ratlles. D'això se suposa que les dones no en saben res. O sí. Se'm fa difícil creure que tota la gent que els envolta ho sàpiga i elles continuïn en la inòpia. En tot cas, si hi consenten deu ser perquè els surt a compte. Ningú no pot jutjar ningú. Cada parella fixa les normes de la seva relació. No seré jo qui em carregui l'ofici més antic del món. Però sí que vull opinar sobre l'engany que pateixen moltes dones: pens que la sinceritat és on arrelen els millors sentiments, els de veritat. Damunt un terra basat en l'engany només hi pot créixer una gran merda. És la moral de merda d'aquell que pensa que pot sotmetre el món, sexe inclòs, amb doblers. Que pot enganyar a qui faci falta i, al mateix temps, anar per la vida com a abanderat de l'honradesa. La fórmula per fer compatibles les dues actituds és la discreció. I sovint la discreció és fer veure que no passa res quan tothom sap què passa. Mostrar una façana amb llustre i amagar un cor trencat, així és la vida de moltes dones. Els menjadors de mostrar, aquells on als nins se'ls ha prohibit jugar, menjar o riure, són la cosa més trista del món. Un gran monument domèstic a la part material de la vida, quan les coses són molt més que les persones. Són com un mandala, però al revés. Viure enganyant aquells que ens envolten, també. És com existir en una soll, en una realitat de nyigui-nyogui on res no és autèntic excepte la mentida.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris