cielo claro
  • Màx: 16°
  • Mín:

La migdiada

AP no tenia pare conegut. I de ben infant va perdre tot interès per a saber-ne referències. Un dels clients més assidus de la mare, era un contrabandista panxut i amb ulls de porc que feia navegar els seus velers entre Mallorca i Algèria. De tant en tant l'obsequiava amb xocolata, i si en arribar a casa havia d'esperar torn perquè la mare estava ocupada, l'enviava amb una moneda a cercar-li un conyac a la bodega d'en Cames Tortes, i no volia el canvi. AP feia poc que havia deixat de caminar de grapes, no tenia malícia. En una ocasió que el contrabandista li va dur una pilota a ratlles, blanques i blaves, AP li va demanar si era son pare. I el contrabandista li va deixar els cinc dits marcats a la cara. «Els fills de puta no teniu pare», li va fer saber, tot movent l'índex de la mà dreta davant el nas. AP ho va entendre immediatament. I a mesura que creixia va comprendre que el contrabandista havia fet curt, perquè els fills de puta no sols no tenen pare, sinó que tampoc no disposen de casa pròpia. La mare va acostumar-se a enviar-lo a jugar pel món, perquè no intimidàs els visitants. I va fer-se amic d'altres com ell, que vivien pels carrers d'en Camaró, d'en Miró o d'en Salat. La Palma de carrers estrets els ofegava, de manera que enfilaven el carrer de Sant Miquel i baixaven en tropell pel carrer dels Oms fins a la plaça de toros. Les possibilitats de joc, allà, eren diverses. Jugaven a guerres. O contemplaven els bous que hi havia en els corrals o mataven ocells a pedrades a l'ametlerar que començava a la part posterior de la plaça, prop de la porta de la por. Per aquesta porta, la de la por, hi arrossegaven els bous morts i els cavalls esventrats, i també hi sortia el clergue que presenciava la cursa per si s'esdevenia una desgràcia i havia de donar assistència espiritual a qualque torero. La paret posterior pudia de sang i d'orina, i el clergue la vorejava per enfilar una drecera que conduïa al manicomi, on tenia hostatge. A l'estiu, AP, va acostumar-se a refugiar-se en el paller, en arribar les hores sepulcrals de la migdiada. Dormia com un tronc. Comunament, el despertaven els renills dels cavalls que els mossos de les pallisses duien a abeurar, i les veus llunyanes dels folls que arrossegava, a través del finestró, la brisa de mitjan horabaixa. De tant en tant, AP tenia un despertar imprevist. El bouer li punyia les costelles amb un peu, fins que aconseguia que s'incorporàs. I a continuació l'obligava a donar palla als bous. Tanmateix, malgrat la seva agressivitat, no el mirava amb mala cara. Fet i fet, AP va guanyar-se'n l'admiració en demostrar-li que no temia travessar el corral fins a la menjadora. «Qui ets tu?», li va demanar en veure'l caminar entre els bous. «Un fill de puta», li va respondre AP. «Pots venir a jeure al paller sempre que vulguis -li va respondre el bouer-. Jo també ho som». A partir d'aquell dia, el bouer també feia la migdiada al paller. Li contava històries i li feia confidències. «Tenc un vestit de torero que va pertànyer a un jove valencià que va morir de malària», li deia. «Els toreros de poc ànim em duen amb ells pel meu coratge -li explicava-. Som el que dóna el cop de gràcia als bous». I afegia: «Guait als ulls dels bous moribunds -afegia-. S'hi veu la mar». A l'hivern, el bouer es traslladava a Barcelona. I si no sortia res millor, feia de picapedrer. «Tenc un amic que va amb moto -li va confessar a AP-. En sentir espetegar la moto a la porta de la fonda, ja sé que l'envia el sindicat». El bouer era anarquista. Havia posat dinamita al pas d'un tren que procedia de Saragossa, i es vanagloriava, davant d'ell, d'haver liquidat a trets un clergue de poble i un pinxo a sou de la patronal. Un migdia li va mostrar la pistola. Era lluenta, freda, semblava un peix. Transcorria el mes de setembre de 1923, faltava poc per al pronunciament de Primo de Rivera. Per la Mercè, amb la CNT en peu de guerra, el bouer ja era a Barcelona. «Véns?», li havia dit a AP. Però AP, en aquells moments, no comprenia que el bouer li proposava creure en qualque cosa. I va optar per continuar contemplant els bojos i els cavalls pel finestró del paller. A través d'un ballarí andalús que va venir a fer la temporada d'hivern a «La Buena Sombra», en el carrer dels Flassaders, va rebre una fotografia a la qual es veia el Bouer damunt una moto. Va ésser el comiat. Els anarquistes plantaren cara al dictador i amb motiu de l'assassinat, per part d'aquests, del botxí oficial de Barcelona, un personatge sinistre anomenat Rogelio Pérez Cicario, la repressió governamental va ésser espectacular. A l'estiu següent, el bouer ja no tornà a Palma. I AP va apropiar-se d'aquell vestit vermell que va quedar abandonat a les dependències de la plaça. Jo l'hi he vist torejar. No va tenir sort, i va arrossegar-se per places de tercera categoria fins a la retirada. Més endavant va perdre el vestit en una partida de cartes. I amb el vestit, la memòria, perquè del bouer ni en sabia el nom. Jo he acudit a moltes places secundàries, on actuen els desheretats de la fortuna, amb l'esperança de reconèixer aquell vestit sobre la pell d'una altra persona, també vençuda. Mai no l'he tornat a veure. Però el cerc amb la fe de sempre. Duc el talonari a la butxaca. Si el veiés el compraria.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris