algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 11°
11°

Per la refundació del nacionalisme a Mallorca (2): la crisi

L'11 de setembre de 2001 dos avions d'American Airlines s'encastaven contra les Torres Bessones de Nova York. No es tractava tan sols d'una nova acció terrorista, també significà, en bona mesura, la inauguració bèstia i hiperbòlica del nou mil·lenni. L'era de la mundialització ens oferia la seva primera gran icona.

No treim a col·lació aquest succeït només perquè dies després una delegació del PSM-EN havia de viatjar a Brussel·les per tal de presentar una sèrie d'iniciatives en favor del dret a l'autodeterminació dels pobles, de la qual mai més no se n'ha sabut res, sinó, també, per il·lustrar l'impacte patit per l'edifici nacionalista el 25 de maig de 2003. Aquell dia, els mals resultats electorals col·lidiren amb tal virulència contra els estatges del nacionalisme polític, que el feren trontollar de valent. No tant com per esbucar-lo, però Déu n'hi do la castanya.

Una andanada de campionat. Només que alguns continuaren fent com si no hagués passat res. Els altres, talment com els supervivents dels impactes aeris a les Torres Bessones, quedaren desorientats. Al World Trade Center, minuts després dels impactes, tots tenien la fórmula per salvar-se: uns pujant cap al terrat, els altres intentant baixar per les escales, altres, quedar-se quiets, esperant que qualcú de fora els anàs a treure d'aquell infern. Els més desesperats, es llançaren per les finestres.

L'edifici del nacionalisme mallorquí és prou sòlid i, a diferència de la resta d'edificis, està dotat d'arrels profundes que el mantenen permanentment lligat a la seva terra, que l'alimenten i li donen consistència. L'edifici del nacionalisme mallorquí no s'enfonsà aquell 25 de maig, però sí que ho feren algunes de les columnes mítiques en què se sustentava: que el conservadorisme d'arrel caciquil que havia governat «sempre», en perdre el poder perdria també la teranyina clientelar, teixida al llarg dels anys, que el nodria; que el nacionalisme, una vegada al poder, podria mostrar a la ciutadania, d'una manera clara i diàfana, quin és el seu projecte per a aquesta terra... De fet, no era tan descabellat pensar que això ocorreria, ja que a nivell municipal sí que les coses havien anat, més o menys, així.

Hem situat, doncs, el punt culminant (que no l'origen) de la crisi del nacionalisme polític en la debacle a les darreres eleccions municipals i autonòmiques. Aleshores, el nacionalisme, en conjunt, perdé alguns milers de vots i molts dels càrrecs institucionals que ocupava. Les causes de la desfeta electoral es poden classificar en tres grans grups: les que afecten l'actuació de tot el Pacte de Progrés, que donarien per a una altra sèrie d'articles (tranquils! No és una amenaça); les de caire intern de cada un dels partits nacionalistes que formaven part del Pacte o li donaven suport, que ja analitzaran els seus militants en el marc dels òrgans de cada partit. Esperem que ho facin de manera intensa i interna; i altres raons relacionades amb el context en què es produïa la participació, per primer pic a la història, dels nacionalistes de diverses tendències en els governs insulars i interinsular a la vegada. En aquestes darreres, sí que ens hi estendrem.

En primer lloc cal recordar que es va pactar amb un partit com el PSIB-PSOE, que té, o tenia (que ja m'he perdut) entre els seus «llanterners», personatges de l'alçada intel·lectual de Jesulín de Ubrique, que pensen que la política és com els toros: sempre que poden et posen les banyes i si et despistes un moment, et claven dues banderilles a l'esquena. Basti recordar, a tall d'exemple, que totes les poalades d'aigües fecals amb què va ser batiat Pere Sampol com a vicepresident del Govern (que si volia canviar el parquet del despatx, que si es barallava pel cotxe oficial, que si aires de grandesa...), eren filtrades des del clavegueram del Consolat.

I com que no tenim més espai avui, la resta de causes les deixarem per a dissabte vinent.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris