algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín:
17°

De candidats a «Pedro Navaja»

A vegades em passa que no em puc treure del cap una cançó. Per molt que ho intenti no aconsegueixo estar cinc minuts sense reproduir-ne la maleïda melodia. Precisament aquesta setmana notícies com la de l'ex-President condecorat Aznar i la crida de l'Església Catòlica a la insubmissió dels seus diputats contra els matrimonis homosexuals m'han produït tal estat de xoc que, des de llavors ençà, només puc cantar: «Pedro Navaja, matón de esquina, quien a hierro mata, a hierro termina». Qui no l'ha ballada a les mil hores de la matinada intentant fugir del pesat de torn en llocs tan decents i memorables com l'Indigo? I sempre que ho he fet m'he imaginat el protagonista de la cançó com un gàngster de segona divisió, d'aquells que perden el nord i es creuen allò d'estar per damunt de les coses i de les persones. A José María Aznar li falten i li sobren moltes coses per guanyar el nostre càsting particular a «Pedro Navaja», però ningú no em negarà que de supèrbia i de prepotència n'hi ha per a un parell més de cançons. En cent dies de canvi de govern no feim sinó confirmar, dia a dia, el que molts sospitàvem. La virtut de l'honradesa ja fa temps que es va allunyar de Moncloa. Ho va fer amb en González i ho ha fet amb el seu castigador Aznar, i és que «si naciste pa' martillo del cielo te caen los clavos». Aznar va guanyar unes eleccions representant l'antítesi de González. Molts ciutadans veren en ell la salvació a la corrupció generalitzada i l'allunyament de González. L'ex-President es va vendre com un treballador gens simpàtic però, i sobretot, honrat. Una honradesa que a mesura que passen els dies, es va esvaint com el fum. I és que al cap i la fi, això no era més que una imatge irreal, com un anunci de televisió, que hem pagat tots. De fet, les seves primeres paraules no han estat per afirmar ni per desmentir la feta, tan sols ha parlat de la seva honorabilitat i del que està disposat a fer per salvar-la. M'imagín que aquesta és ja la feina d'algun dels més prestigiosos i cars bufets de missers de la capital. Una feina dura i difícil perquè no es el mateix tapar mentides, o dir mitges veritats, quan un està al poder i controla la informació que quan es troba castigat al banquet de l'oposició.

A mi particularment m'importa poc l'honorabilitat d'aquest senyor i el que voldria és deixar de pagar campanyes d'imatge, cases de prostitució, dinars galàctics i tot un seguit d'actes vergonyosos que en un país democràtic haurien de ser motiu automàtic de dimissions. Com que això no succeirà, propòs organitzar una comissió d'investigació, d'aquestes que només serveixen per pagar dietes als diputats, o que l'Església Catòlica aparqui les seves frustracions sexuals una temporada i recordi als seus fidels que no robar també és un manament de Déu. Vist que controlen la justícia terrenal, tal vegada la divina els faci una mica de por, després d'assumir, és clar, que quan un perd les eleccions deixa de ser Déu.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris