muy nuboso
  • Màx: 15°
  • Mín:
15°

Quina és la meva nació (I)

Me sent més pròxim dels felanitxers que de la resta de mallorquins. Després ja vénen els eivissencs, valencians, lleidatans, andorrans, etc. Per arribar als murcians, madrilenys o bascs ja he de pujar un esglaó més alt. Tant si dic que he nascut a Felanitx com si dic que ho he fet a Mallorca o a terres catalanes no sent que digui cap mentida. I la paraula nació en llatí té la mateixa arrel que nàixer. Qualsevol alemany, espanyol o francès diria coses semblants perquè, dins el nostre entorn cultural, les adhesions sentimentals o identitàries dels humans solen ser del mateix estil. La meva especificitat ve del fet que hi ha una discrepància massa grossa entre el meu estat i la meva nació. I aquesta discrepància existeix tant si consider que la meva nació és Felanitx, com si és Mallorca, les Illes Balears o els Països Catalans. Si qualsevol d'aquests territoris fos un estat, el meu estat, jo ja m'hi sentiria més còmode que en la situació actual. La majoria dels nacionalistes miram de fer minvar la incomoditat d'estar a les ordres d'un estat que no és ni tot ni part de la nostra nació. Aquesta incomoditat es pot esmorteir de dues maneres: aconseguint, per una part, que l'estat no ens sigui tan hostil (acceptant que parlem la nostra llengua, per exemple), i, per l'altra, que l'estat tengui de cada vegada menys capacitat de decidir les coses importants de la nostra vida (la manera d'educar els nostres fills o el nombre d'immigrants que hem d'admetre, per exemple). Ambdues vies són utilitzades pels nacionalistes, i es tradueixen, per una part, a intentar enviar diputats a Madrid per influir en la política estatal que ens afecti, i, per l'altra, a exigir les màximes competències per a les institucions que sentim com a pròpies. I si els nacionalistes pensam així... té molta importància que un mallorquí declari que la seva nació és Mallorca, les Balears o els Països Catalans? A la pràctica són respostes equivalents. La diferència entre aquestes respostes només és important si condiciona l'estratègia política d'organitzacions que, com les nostres, no tenen la sort de tenir resolt el problema de la sobirania del seu territori. Tant els alemanys com els austríacs són nacionalment alemanys, igual que els catalans del Principat i els illencs som de nacionalitat catalana (així ho hem afirmat durant centenars d'anys sense cap titubeig), però només nosaltres discutim, com feia M. A. Maria l'altre dia, si l'estatut de Catalunya serà un estatut nacional o regional. La Constitució alemanya és nacional o regional? Ni els alemanys ni els austríacs són tan imbècils com per plantejar-se aquesta pregunta, perquè aquesta pregunta no té sentit (perquè no condiciona cap estratègia) més que en un debat essencialista que no importa a ningú. Però és el terreny en el qual Espanya disfruta arraconant-nos. Destacar l'ambigüitat d'ERC en aquest aspecte per distanciar-ne el PSM no és més que fer el joc als interessos de qui ens vol dividits i barallats. Als amics del PSM els puc assegurar que l'objectiu d'aconseguir majors cotes de sobirania no serà mai supeditat per ERC al fet que cada territori s'hi acosti per separat o que s'hi acostin tots conjuntament. Altra cosa és que cadascú tengui la seva opinió sobre quina via pot ser més eficaç. En tant que país sotmès i dividit, les nostres organitzacions polítiques hauran de caure, necessàriament, en aquests tipus d'ambigüitats o incoherències, però la culpa no serà seva, i no és elegant, ni intel·lectualment honest, destacar-les. Allò que és important és superar l'esglaó de la incomoditat. Superat aquest esglaó, hi ha moltes maneres d'articular coherentment l'espai nacional: un sol estat (o autonomia suficient), una solució federal o confederal, o, fins i tot, unes relacions privilegiades entre les institucions dels Països Catalans (com la Hispanidad, el panarabisme, o, simplement, una lleialtat com la que mantenen entre si els Estats Units i el Regne Unit).

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris