nubes dispersas
  • Màx: 19°
  • Mín: 12°
19°

Nosaltres, els estirabotats

En el segle XVII, a Catalunya, hi viu un personatge singular i curiós. (Bé, segurament tots, fins i tot els més grisos, ho devien esser singulars i no sé si curiosos, però deixem de banda el pseudoexcitencialisme). El personatge al qual em vull referir no és altre que en Vicenç Garcia, el Rector de Vallfogona, un poeta controvertit i polifacètic. També passaré per alt, per ignorància acadèmica més que res i també perquè no ve massa al cas, els mèrits com a poeta d'aquest personatge que es va limitar -no sé si això és bo o dolent- a imitar el barroc castellà. Vaja, que feia sonets a l'estil dels que feien en Góngora i també en Quevedo. Sonets amb tots els tòpics de l'època: contrasts, hipèrbatons, metàfores... Me n'ha vengut especialment un al cap, que em servirà de base per a aquest article i que utilitza precisament aquest recurs: l'estirabot. Porta per títoAl crític lector. Es tracta d'un poema bastit a força de contrasts. Les dues primeres estrofes són un exemple de culteranisme, ja que per dir vagis al cel o a l'infern (màxima distància, si més no poètica i en teologia cristiana també) ho diu d'aquesta manera. «Ara baixes la vista envers la immunda/ gruta de l'univers, alberg de pena,/ on jamés s'ha avingut la llum serena/amb les tenebres de la nit profunda// ara en lo cel, que de claror abunda/ mires dels signes la dorada vena/ i, en la gran bola d'alimares plena/ les pollegueres fermes, on se funda//». Ho he transcrit perquè el lector se'n pugui fer una idea. La resta és també una successió de contrastos: terra freda/equinocci calent, mar/terra, etc. I el poema acaba dient, tot referint-se al lector, que estigui on estigui: «sempre, pio lector, seràs un ase». No sé per què m'ha vengut al cap aquest joc de contrastos. Segurament deu ser la canícula estiuenca o potser perquè en aquestes dues setmanes hem assistit a un joc de contrastos típicament barroc: és a dir, pura artificiositat, jocs de paraules, d'imatges i de flaixos, pirotècnia de festa estiuenca d'urbanització il·legal. Per una banda, la setmana passada, mister impol·lut, una mutació millorada de míster Proper -ja saben, aquell que la cosa més aproximada que li sona a Rasputín és Rascayú...- es munta un menage a trois al mateix Castell de Bellver i amb la mateixa frivolitat amb què es va instituir l'Ordre Cavalleresca de la Lligacama (vegeu eTirant, I part), ell i dos més institueixen l'Eix de la Prosperitat amb moltes més significacions simbòliques que reals: dues fidelísimas regiones amarrades a l'estaca de l'espanyolitat més profunda, un lobby de pressió, etc. Una setmana més tard, sense haver passat per la tintoreria ni per can Llongueres, l'amatíssim president es planta al pati dels tarongers -no sortim d'escenaris propis de la novel·la gòtica, on les fantasies màgiques hi tenen cabuda,- i s'adhereix a una cosa que, en estructura superficial, ve a ser el seu contrari: l'eix de la catalanitat. Combregar amb una formulació -tan etèria i evanescenc com vulgueu: pensem que Borrell és el president del Parlament Europeu i en Vidal Quadras n'és un vicepresident, crec que la realitat supera la metàfora- més o menys imprecisa del pancatalanisme més exacerbat. Un gest merament simbòlic però que ha fet voleiar pètals de glòria per part de l'esquerra i que ha atrinxerat en estat d'alerta màxima la caterva mediàtica encapçalada per Jiménez Losantos. Molta luleia per tan poca substància...

La primera reacció, davant aquest joc de contrastos, és aplicar al nostre president l'estirabot que aplica el rector de Vallfogona als seus lectors: facis el que facis «sempre (...) seràs un ase». Però crec que això és d'un candidisme bufònic imperdonable. No vull dir tampoc que tot estigui orquestrat i que, de vegades, les atapeïdes agendes dels pares de la pàtria ajuden a les paradoxals interpretacions, però em fa l'efecte que els estirabotats som nosaltres. Mentre s'ha parlat de l'eix de la prosperitat o de l'eix de la catalanitat s'ha deixat de parlar de moltes coses que abans ens les donaven a tothora. S'ha deixat de parlar de la crisi turística, que és molt més persistent que la de l'any anterior i no hi ha el dimoni de l'ecotaxa on, talment molins de vent, pegar-hi quixotesques envestides. Hi ha màquines que a tota pastilla perllonguen l'autopista fins a Alcúdia i, en canvi, troben moltes dificultats orogràfiques per arreglar la vida del tren fins a Manacor. Hi ha tantes coses sobre les quals aquest contrast d'escenificacions espanyolitat/catalanitat ha teixit cortines de fum que em fa la impressió que som nosaltres els estirabotats, els que ens prenen per rucs. Ja em perdonareu el contrast, per ventura vaig una mica barroc.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris