nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
12°

La complexitat d'un testimoni

Fiasco, el títol del segon llibre d'Imre Kertész, l'hongarès premi Nobel de 2002, publicat ara fa un any pels Quaderns Crema, pot perfectament resultar inquietant per la seva amfibologia o ambigüitat referencial. De entrada, realment, no sabem què es qualifica com a tal. Recordem que el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans defineix aquest mot com «mal èxit, especialment d'un autor, d'un artista, prop del públic». Resulta possible, doncs, que l'autor hagi qualificat de fiasco o fracàs la seva pròpia obra. Al cap i a la fi, tot autor responsable és el primer crític insatisfet de la seva obra. Però, òbviament, també pot esser que el que es considera un vertader fiasco sigui la realitat que el llibre descriu. El fet que aquesta realitat -una realitat col·lectiva- sigui dibuixada d'una manera a bastament enrevessada no vol dir que no quedi clar, aviat, de quina realitat es tracta. Fiasco, d'Imre Kertész, és un testimoni depriment del gran fiasco dels règims socialistes. En efecte, si Sense destí, la seva primera novel·la, és un dels testimonis literaris més colpidors i eficaços respecte a Auschwitz i tot el que representa, no hi ha dubte que Fiasco és un retrat -o millor una pel·lícula-, des de dins, del model dels règims del socialisme real, que tanta irrealitat comportava per als pobles que varen haver de suportar-lo, en una situació sense cap mena d'esperança.

D'un caràcter autobiogràfic -en això coincideix amb Sense destí (Imre Kertész ha declarat repetidament que el seu fort com a escriptor no és la imaginació)-, l'estructura de Fiasco no té res de lineal ni de senzilla. Tanmateix, no queda gaire clar tampoc que la situació col·lectiva que es vol descriure ho pugui ser d'una manera més simple o senzilla. Dit d'una altra manera, la manca de fluïdesa del relat quasi ve obligada, sembla, per la manca de fluïdesa de la vida social descrita, sovint amb uns tocs d'humor negre molt peculiars.

Ens enfrontam amb una novel·la -de Kertész, evidentment- en què el protagonista, que coneixem com el Vell, escriu al seu torn, amb prou dificultats i donant-li primer moltes voltes, una novel·la en la qual el seu protagonista, en Köves, decideix també emprendre la tasca d'escriure o compondre una novel·la. Ja tenim, idò, tres novel·les en marxa -lenta, això sí-: la de Kertész, la del Vell i la d'en Köves (això fent abstracció d'algun excursus, com la confessió inicial del botxí, redactada per un personatge que es diu Berg).

Les primeres 118 pàgines són una descripció de la situació professional com a escriptor del Vell -que reflecteix el fet que Kertész va haver de guanyar-se la vida durant molts d'anys com traductor i autor de comèdies o vodevils-, amb una constant repetició de fórmules descriptives que esdevenen estereotips i una gran abundància d'enfilalls de parèntesis seguits, començant per tres però arribant a vuit i més, com no s'havia vist mai. Un component important d'aquesta primera part -que després s'estén a la segona- és la sordidesa i l'estretor dels habitatges amb què s'ha de conformar tothom. Un altre és la circumstància d'haver escrit el Vell una novel·la sobre la seva experiència d'Auschwitz i del fet d'haver-li estat refuada la seva publicació (cal recordar que Kertész va estar deu anys a poder publicar Sense destí). «Aquell home de l'editorial volia llegir en la meva novel·la que, malgrat que -precisament malgrat que!- per casualitat jo era en aquell moment i en aquell lloc, Auschwitz no m'havia embrutit. Però em va embrutir. Em va embrutir d'una altra manera, evidentment, que als qui m'hi van dur, però em va embrutir: segons el meu parer, aquesta és la qüestió fonamental».

Finalment, a la pàgina 119, s'inicia la novel·la del Vell, que comença quan el seu protagonista, en Köves (que al final també voldrà escriure la seva novel·la) es desperta dins l'avió que el porta a un estrany -i a la vegada familiar!- país a no sé quantes hores de vol de Budapest. A partir del moment que en Köves surt de l'avió assistim a una kafkiana i demorada descripció d'un país amb règim de socialisme real. Tothom hi té un lloc de treball, per descomptat: «Aquí tothom pot viure d'alguna cosa». En Köves pretén començar com a periodista però l'envien a fer de mecànic-serraller, llima que te llima, per a passar-lo ben aviat -tant si vols com si no vols- al departament de premsa del Ministeri de Producció, el qual «sembla que havia descobert que la producció no era en absolut aquella activitat que durant anys i anys s'havia considerat natural, sinó una empresa extraordinària i heroica, fins i tot una vocació de la qual ni el gran públic ni, de fet, els treballadors mateixos n'eren prou conscients».

Naturalment, no es tracta ara de contar-los tota aquesta segona novel·la però sí de revelar-los que, a un moment determinat, es produeix una manifestació -a la qual no se dóna aquest nom- i en la qual apareix una pancarta -«una mena de tira llarga que, reforçada amb un pal a cada cap, podia alçar-se»- que diu senzillament: VOLEM VIURE!

No em resta sinó destacar el valor del llenguatge emprat pels traductors, Adam Kovacsics i Marta Marfany, que em sembla excepcional pel nirvi de la seva fraseologia.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris