algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:
11°

Un futur petri

En l'incert horitzó dels pròxims dos anys, l'única imatge diàfana és que la constitució europea, si és aprovada, serà pràcticament pètria. Aquí als nostres entorns ja estem veient fa temps com és de difícil reformar una constitució, fins i tot en els aspectes més incongruents, fins i tot per atorgar noves llibertats als ciutadans o, més en concret, per desfer l'evident i inacceptable pífia de la discriminació femenina en la successió a la corona. (També hi ha qui repeteix que aquesta patum jurídica, vista des d'una institució que és essencialment desigualitària, no és cap problema). Multipliquem aquesta arduïtat per vint-i-cinc, com a mínim, i podrem esbrinar com de llarga serà la vida de la primera constitució europea. El fet que les reformes suggerides o exigides a la constitució espanyola siguin tan antigues com el mateix text, i que s'hi hagin afegit al llarg de la seva vida moltes altres propostes, totes negligides, ens posa davant dels nassos la dificultat ciclòpia que suposarà reformar, en el futur, la constitució europea. Pot semblar exagerat esmentar-ho perquè la constitució europea encara és un embrió, i jove, però hauríem de tenir-ho present en el moment que se'ns demani el vot, de qualsevol signe: votarem un text que, probablement, ens enterrarà, i esperem que només en un sentit, cosa que suposa que tindrà una vida més llarga que la dels votants. L'abstenció en els referèndums que convoquin els estats -on es convoquin- en serà el primer comprovant. La promesa que l'aprovació del text servirà per democratitzar d'arrel les institucions europees i, sobretot, l'amenaça que l'alternativa és el buit i la descomposició de la utopia europea, amb algun esment de les conseqüències econòmiques, podran servir d'esquer per a l'aprovació inicial, a partir de la qual qualssevol reformes -i els intents dels múltiples fronts de descontent seran immediats, perquè ja han començat- seran gairebé impossibles. Així i així, què passarà amb les reclamacions, que ara com ara ja són tan o més estridents i públiques que el mateix text constitucional? Per començar, només el so de la campana va impedir que el Partit Popular espanyol aprovés un decret per reconèixer el valencià com a llengua oficial independent del català, -violant-ne la unitat que és la garantia del seu futur, tal com ha clamat Felip de Borbó a Guadalajara (Mèxic), si bé parlant d'una altra llengua-. En aquesta qüestió, la futura constitució europea, ¿significarà una passa endavant, o la certificació que qualsevol exigència lingüística sobre una llengua que no sigui estatal, d'un estat membre, serà desdenyada per sempre més, fins a un futur canvi del text constitucional absolutament improbable? Perquè tot això de la convivència i els drets fonamentals, i més si s'hi afegeixen, està molt bé, però el veritable atractiu d'una constitució és el seu caràcter revolucionari, i si la futura constitució no es proposa ambiciosament comparar-se amb la revolució francesa, aquella que proclamà que «raó i llibertat han de ser el nostre lema», i es conforma a esdevenir un text estètic, inaplicable i que no signifiqui més canvis efectius que un nou tractat a les biblioteques i un nou tema per als estudiants de dret, val més que deixem-ho córrer. I aquesta perspectiva no és la pitjor: l'ínclita -i inversemblant- exministra d'exteriors Ana Palacio Vallelersundi va afirmar que només pel fet que la constitució europea garantiria la immobilitat, gairebé eterna, de les actuals fronteres europees, i així la impossibilitat del pla Ibarretxe («el malson del pla Ibarretxe», deia), ja era un motiu per aprovar-la, amb independència de qualssevol altres continguts. Algun graciós ha dit -amb fonament- que mai no votarà una constitució que no prohibeixi categòricament la possibilitat de tenir, algun dia, un ministre europeu d'economia que sigui italià. Altres, a més, hi afegiríem el desig que aquesta constitució provoqui el nostre entusiasme afalagant-nos amb algun canvi en la gestió dels aeroports, la lliure investigació científica, el control de l'especulació urbanística i la defensa del paisatge, o que ens permeti sobreviure als renous nocturns, coses totes mínimes però que farien, de molts, fidels eterns de la bíblia laica, per taumatúrgica i esclava de les interpretacions, que és sempre una constitució.

Ara com ara, no hi ha hagut cap passa endavant en aquestes promeses, i no s'hi veuen més que picabaralles inefectives i versallesques, al capdavall tan inútils com conservadores del que hi ha. Més enllà, i tornant a aquella petrificació que se'ns amaga, de tan evident com és, ¿podem encaixar amb entusiasme una constitució que menysprea -tot ignorant-la- la nostra llengua, i la condemna a una subordinació que ja coneixem, i que serà aprofitada, sens dubte, pels que feinegen, ja fa segles, per empoquir-la? I, ja que hi som, ens hi podria aconsellar alguna cosa el nou president del Parlament Europeu que, malgrat no s'hagi notat encara, i no n'hem de perdre mai l'esperança, és català?

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris