algo de nubes
  • Màx: 12°
  • Mín:

L'estiu al barri

Al barri n'hi ha molts, de bars, de tota casta i color, i moltes tribus, i molts d'«usuaris». Ara els diuen «usuaris», als clients dels bars; un altre temps els haurien qualificat directament de gats, perquè en sortir del local fan com si ho anassin: canten cançons descatalogades, desafinen, expressen desitjos sexuals impossibles d'expressar quan fa sol i/o sobris, impossibles d'implementar alcoholitzats com van, i emeten sons guturals just a l'entrada del nostre bloc de pisos mentre, finestra oberta de pinta en ample, somiam que somiam que dormim. Això quan no passa com divendres passat, que hi havia una festa en el terrat, i un telèfon en un habitatge indeterminat del mateix carrer, sospit, que cada quinze minuts en sonava dos... Més que els energúmens etil·litzats, més que la festa a la fresca de suaquí devora, el que més crispa és el telèfon. Un telèfon fix i vulgar -no un d'aquells de baquelita amb timbre de timbre i glamur, negres com d'oficina de detectiu, vermells com de pel·lícula d'Almodóvar- que sona en una casa buida, devers les tres de la nit, fosca negra. L'imagines desat en una taula raconera, vora un sofà ronyós que mira una telefunken apagada. Tot desconnectat, esclar, menys el telèfon. Qui sap qui crida. I ho torna intentar. Entre prova i prova, pots fer una volta entre els llençols -que no 'dins' els llençols: el mes de juliol ve de gust dormir destapat- i pots imaginar el motiu de la telefonada. Ara que es fa més despesa en telèfons mòbils que en fixos, el telèfon de casa és un santuari. Quan vàrem començar a dur aquests aparells a la bossa, tenir el número de mòbil de qualcú era com tenir-lo a ell; ara la intimitat més intensa es manifesta amb el número de casa, que és el que saben només els qui l'han de sebre. En fí, que un telèfon fix sonant una vegada i una altra en plena nit de divendres t'obre moltes possibilitats: qui cerca de l'habitant de la casa? És un padrí malalt, la insistència delata tragèdia? Són tres estudiants dels qui canten davant qualsevol bar? Sigui com sigui, qui telefona troba que hi hauria d'haver qualcú... Amb els mòbils és diferent; el pots dur dins la butxaca i no temer-te'n. El pots tenir silenciat. I torna a sonar; potser ara és un amant oblidat que espera despertar-la. Potser una telefonada de molt lluny, de qualcú que no és conscient que aquí aquesta hora és a deshora. I torna a sonar, fins que et canses de pensar i t'apagues, o fins que es cansa de sonar. Si enlloc de divendres hagués estat dimarts, per exemple, l'alarma del telèfon hauria sonat més escandalosa, en aquells moments màgics. Des de just quan han tancat els bars i els clients han desfilat fins més o manco quan obren les portes dels metros. I els autobusos comencen a circular amb la freqüència del dia -en les grans ciutats, els transports públics i els embusos, més que el sol i la lluna i els estels (hi ha hagut lluna i estels, aquest mes de juliol?) són els qui marquen el ritme 'natural'-. Són moments com de calma, de seure en un banc i veure passar els qui fan nets els carrers estrets. La ciutat dorm, tu que la creies sempre desperta... I el telèfon, deixa'l, que soni.

Maties Salom, periodista

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris