cielo claro
  • Màx: 16°
  • Mín:

Vendre fum

En una setmana, el Govern Balear ha participat en la creació de l'Eix de la Prosperitat i s'ha sumat al projecte d'euroregió propiciat per Pasqual Maragall. Demà s'apuntarà a les títeres. Per què no...? N'hi ha prou que Charly Rivel passi pel Passeig d'en Sagrera regalant entrades. Però no passem l'arada davant el bou. Dilluns passat, part del govern, encapçalat pel president Matas, va traslladar-se a Barcelona per enfortir unes relacions de germanor que estan malmeses d'ençà del desembarcament de Bayo a Portocristo (Portorojo, 1936). Aleshores, el Comte Rossi, el Marquès de Zayas, el Coronel García Ruiz i altres personatges del mateix pelatge, ens salvaren de caure en mans l'imperialisme català. Fa uns mesos, en Jaumet de les Rambles en pla Onésimo Redondo, va aconseguir avortar un altre intent annexionista, aquesta vegada a través de l'Institut Ramon Llull. Afortunadament, el seny ha tornat a la política catalanobalear, i ambdós governs, el de Matas i el de Maragall, han encetat una nova època presidida pel diàleg i el respecte institucional. «I en peu d'igualtat», va exclamar Jaume Matas, tot just entrar al palau de la plaça de Sant Jaume. «Sí, home -li va respondre Maragall-, hi ha cadires per a tothom». Les dues representacions governamentals s'assegueren al Pati dels Tarongers. Maria Umbert vestia de pageseta per foragitar els recels dels catalans respecte a la llengua que emprarà IB3. «Mirau que n'és, de bufona, la noia -va comentar Maragall-. I què sap fer?» Aleshores, Maria Umbert va posar-se dreta i va cantar allò de «passant per la font del gat/ una noia, una noia/ passat per la font del gat/ una noia amb un soldat». Va haver-hi mamballetes de satisfacció. Bargalló, fent capades d'assentiment, va mormolar que són possibles els Països Catalans. Flaquer va matisar que per anar a comprar el pa i per a les coses quotidianes, la senyora Umbert emprava el castellà. I Maragall va repetir, altra volta, que la noia era bufona i que el PSC estava disposat a potenciar el catalanisme des de la multiculturalitat. Va ésser quan Rosa Estaràs va insistir en la importància de potenciar les llengües bífides com la seva. «No deu ser un rèptil vostè?», va demanar-li un meravellat Joan Saura, desitjós d'explicar que Iniciativa per Catalunya-Els Verds vol impulsar l'aprovació d'un decret que garanteixi la protecció de totes les espècies. «Som de sang calenta, jo!», va respondre na Roseta, traient pitrera. I afegí: «La llengua bífida, en el meu cas, serveix per a parlar a una germana en castellà i a una altra en català». Catalina Mieras va dedicar-li un somriure de complicitat. A l'escola de les monges va aprendre que Sant Joan és San Juan. Mieras lluïa una pinta de dos pams de llargària que havia tret del bagul de la Piquer. Va anunciar que s'enduria Estrellita de Palma a Guadalajara per actuar en els actes de promoció de la cultura catalana. «Una visió generosa de la catalanitat, ens diu que tan cultura catalana és La Vaca Cega com El Cordón de mi Corpiño», va afegir Mieras, tot llegint un paperet que li havia preparat Folch. Va il·luminar-se-li l'expressió a Maragall. «Parlant de corpiños, Jaume -li va comentar a Jaume Matas-, l'amanida de sèpia amb cigrons que us serviren en els corpiños de les noies del Rasputín...» Va haver-hi renou de cadires que denunciaven inquietud, intercanvi de mirades còmplices. Pere Esteve va estar a l'aguait: «'Un fino La Ina per al president!» Va somriure, Maragall. «No fotis, Pere, i els nostres hostes...?» Ja servia, Pere Esteve. «Més endavant, més endavant...», li digué. Amb el vinet, es va reconduir la conversa. Mieras fitava Francisco Jesús Fiol, tot esperant un gest d'aproximació. Fiol tenia les galtes vermelles. «Un excés de sol, potser...?», va demanar, sol·lícita, Marina Geli. «Porteu-li la gorra amb visera del Ramallets», va ordenar Maragall. I la proposta va ésser molt celebrada per ambdues delegacions, perquè Ramallets va defensar la porteria del Mallorca i del Barça. Iniciatives com aquesta ens agermanen! Fiol no va poder rebutjar l'obsequi. Amb la gorra passada fins a les celles, talment un porter de Tercera, va prendre la paraula. Va fer-se el silenci. Va recitar, Fiol: «La novia de Reverte/ tiene un pañuelo/ con cuatro picadores/ Reverte enmedio». Va moure el cap afirmativament, Jaume Matas. «Ja veis -va comentar-. Respecte al Llull ja està tot dit». Es consultaven amb la mirada, els components de la delegació catalana. «No tenim res a dir -va respondre Bargalló-. Hi ha argumentacions que són irrebatibles». Tots assentiren. «Podríem passar a la ronda de finos», va proposar Maragall. Però no hi passaren, no era l'hora. Una vegada desdramatitzada la ruptura del Llull, ambdós governs proposaren diferents plans de col·laboració futura. La Consellera de Sanitat de Catalunya va explicar la seva intenció de cobrar un euro per visita als metges de la Seguretat Social, i Jaume Matas va mostrar-se partidari d'implantar el seu cobrament, també, a les Illes Balears, perquè serien uns diners que podrien invertir-se en la millora de la infraestructura turística, promoció, etcètera. Pensava, evidentment, en la fortuna que costa l'equip ciclista Illes Balears, amb el nom de les quatre illes en el cul dels jugadors del Mallorca i, sobretot, en un empresariat que necessita la solidaritat de tots els contribuents. A continuació, Jaume Matas va explicar que l'Eix de la Prosperitat (Illes Balears-País Valencià-Madrid=Pepé), té previst que les pessetes tornin duros, de manera que els corredors de bicicleta vagin amb moto. Maragall va convidar les Illes Balears a integrar-se en l'euroregió, i Matas va acceptar. «Què és l'euroregió?», va voler saber Rosa Estaràs. «Una mena d'autobús en el qual hi cabem tots», li va respondre Maragall. I va emfatitzar: «Farem camí». «Jo duré truites amb patata», va anunciar Rosa Estaràs, pensant menjar-se-les en el punt d'arribada. «I cap a on anirem?», va voler saber Joan Flaquer. «Cap enlloc», va mormolar Maragall. La reunió s'acabava amb l'amistat coral de les dues delegacions. D'ençà que Aznar ha estat convidat a donar conferències a les universitats americanes, les coses han canviat en el si del Pepé balear. És evident que Matas ha amagat la camisa blava que amb tant d'orgull va lluir a la conferència del Club Siglo XXI. Ara està disposat a reforçar el catalanisme, sempre que les dues comunitats negociïn en peu d'igualtat. «En peu d'igualtat!», va tornar repetir Matas a Maragall, fent seu el llenguatge botifarra més estantís. «Doncs anem a Los Caracoles -li va proposar Maragall-. La primera ronda la pago jo, la segona tu». Més tard, Jaume Matas passejava per les Rambles, més xalest que la verdura regada de fresc. Va sortir-li al pas la Moños. «Maco -li va dir-, em regales flors?» I Matas li va regalar un clavell (sense factura, no fotem!), que la Moños va clavar-se al cabell. «Maco -va demanar-li la Moños- i què vens, que ets tan rumbós?» Jaume va somriure, afalagat. Va respondre la florista. «Fum -va dir-. El senyor ve de Mallorca i ven fum». Matas ja s'allunyava amb la gràcia d'un baríton de sarsuela. «Ven fum!», s'exclamava la Moños, meravellada. I continuava, ara adreçant-se a la florista: «Noia, n'hi ha que de no res fan negoci».

Llorenç Capellà, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris