algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
15°

Mossegar-se les ungles

La setmana passada vaig pujar al quinze de l'EMT devers les deu i mitja del matí, i inexplicablement per ser l'hora que era, vaig poder fer el trajecte d'assegut. Al seient de davant meu hi havia una al·lota jove, potser devuit anys, amb uns ulls bellíssims, grans i obscurs, d'una profunditat encisadora. No, no és que l'edat hagi sedimentat en mi el que a Mallorca se'n diu: «un mira nines», passa que el que sí han obrat els anys en el meu subconscient és ser un més observador encuriosit, embadalit de l'hermosura. Mirava els seus ulls i el cos camí de la maduresa com el que observa les vermellors galtada de fresc d'una posta de sol part damunt Cala Figuera, per exemple. Volia arribar a dir: consider que les coses maques que la quotidianitat posa a l'abast de la nostra mirada, se n'ha de saber gaudir. No fer-ho podria representar una desconsideració als déus creadors de l'harmonia de les coses formoses i podria ser pecat de menyspreu. La jove dels ulls bells tenia també unes mans de dits llargs i fins, però, tot d'una m'hi vaig fixar: acabaven en unes ungles esmotxades, lletges, pràcticament inexistents. Fins i tot en el trajecte curt, ella baixà a la parada de GESA, vaig ser a temps de veure-la estirar-se de cap de dents algun enganxall de l'ungla de l'índex de la mà dreta. I em varen comparèixer al record llampecs de la meva adolescència, quan jo també n'era afectat d'aquest vici de les habituds. I les múltiples humiliacions que per culpa del mal cap, millor dit: de la manca de criteri dels meus pares, vaig haver de patir. Com és ara que ma mare m'untàs amb un ungüent de gust molt amarg (aquell temps l'empraven les lactants empastifant-s'hi els mugrons per desmamar els infants), o també fins i tot me les fregués amb pebre de cirereta, cosa que a part d'ocasionar-me les irritacions i conjuntivitis que tots voltros podeu imaginar, l'única conseqüència que se'n derivà a la llarga va ser el meu gust actual per les menjues ben coentes. Però la cabotada més grossa que va cometre mon pare al cel sia, va ser demanar al mestre del Colegio San Marcos, Bartomeu Ferragut (en Fava, com l'anomenàvem els alumnes) que inspeccionàs les meves ungles tots els matins. En Fava ens feia llatí i literatura sempre a primera hora del matí. Estudiàvem quart de batxiller; teníem catorze o quinze anys i la masculinitat ben incipient. Tres masclells i quatre femelles: en Tomeu Duran, en Joan Coll de Llorito i jo per una banda; Na Joana Duran, Na Margalida Rabassa «d'es Magatzem», na Dolors i na Pilar Peré per l'altre. Aquell: «amem les ungles, Biel» m'ocasionà un trauma psicològic molt mal de pair, tant si em creieu com si no. Segons la gent entesa que he arribat a consultar sobre aquest particular, pràcticament tots ells coincideixen a diagnosticar que es tracta de la vàlvula d'escapament d'un greu estat d'ansietat. I que el «tractament» que m'havien aplicat a mi era absolutament negatiu amb tota evidència. Vaig deixar de mossegar-les devers els trenta anys, així, sense proposar-m'ho especialment. Un matí em vaig despertar i ja les tenia crescudes: necessitaven tallar, cosa en la que hi tenia molt poca pràctica. En vaig haver d'aprendre amb rapidesa, per via d'urgència. En veritat varen ser moltes les coses que vaig haver d'aprendre a la bruta, amb el temps. Però vaja, tot té guariment en aquest món. Manco una cosa, tot té remei.

Gabriel Florit, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris