bruma
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
10°

Ciutat inhòspita

Per moments la ciutat es fa més i més inhabitable. La calor obliga a tenir ben obert de per tot, i ja de bon matí els serveis de neteja de l'Ajuntament no perdonen. Poc després els termòmetres comencen a pujar, i de la severa climatologia i el mahumor que se'n deriva, esdevé l'infern mediterrani, cosa fina. I encara rai, perquè arriba gent de Madrid i amb ella el record de la canícula a l'altiplanície. Fou en temps com aquests que el filòleg i poeta catedràtic Dámaso Alonso engirgolà o conjuminà aquells Hijos de la ira, on d'entrada deixà clavat el seu malhumor damunt l'asfalt que es fon sota el sol: «Madrid es una ciudad de más de un millón de cadáveres (según las últimas estadísticas)». Era la llarga queixa pel malestar d'un home que, aquell estiu, no pogué partir amb la família a Santander i es quedà a Madrid per obligacions de treball. Aquesta era la veritat subjectiva; després, els crítics s'hi varen posar les bótes i volgueren veure-hi el pare i la mare de la poesia social. Era no voler escoltar les paraules concretes de l'autor. Quan justifica per carta el poema «Los insectos» davant una lectora queixosa de l'estil abrupte, ben clar ho diu: «Ya la hubiera querido ver a usted en aquella noche de agosto de 1932, en este desierto de Chamartín, en este Chamartín, no de la Rosa, sí del cardo corredor, de la lata vieja y del perro muerto». I per la finestra oberta li entraven insectes que es precipitaven al llum sota el qual treballava, amb pluralitat de famílies i espècies, entre les quals no evita esmentar un «dulce olor a chinche». I això em recorda, per cert, que alguns vespres, durant els meus habituals i lents retorns a casa, he vist rates de diferents tamanys que entraven i sortien de les clavegueres de la costa del Teatre Principal. Segurament no interessarà gaire a ningú, però ho deix escrit per si de cas es pot evitar que la cosa creixi i, en dos dies, m'he de tornar a trobar la rata mentre es xucla un whisky a la barra del meu bar, a la pau de Déu i dels homes.

K K K
LANTERNERS I LAMPISTES
Mala cosa, els obrers dins la casa. Però quan no hi ha més remei, no n'hi ha. I tanta sort que l'embús, provocat per un manotes, amb sosa càustica, acid sulfúric i salfumant, tingué solució pel camí de la ciència de destres manyans. Tot plegat no fou res, pel que podia haver estat. El fet, però, m'obligà a pensar en una altra mena de llanterneria, la dels partits polítics. I vaig haver de verificar que, en la nostra llengua, el terme no està encara justificat. No perquè no n'hi hagi, de llanterners, en els partits regionalistes, nacionalistes i independistes, sinó perquè els diccionaris catalans que jo maneig no els reconeix. El Xoco, mal pensat de mena, em recorda el pas de Kim de l'Índia pel col·legi de Sant Xavier.

-Mem si no podria esser que la nostra llengua no volgués donar-li carta de natura, al llanterner del partit polític, com aquell qui diu per allò de la moralitat aparent: «això no ho fem, a Sant Xavier, O'Hara.»

-Ja podria esser, ja. O també que els nostres diccionaris duen un retard històric, una manca d'adaptació a la realitat més immediata, com el llast de totes les nostres mancances.

-I vols dir que en castellà això no passa?
-Jo dic que no. En una de les antologies més vigents, la de Salvat-El País, la veu «fontanero» té una tercera accepció que diu: «Persona que asesora o se ocupa en asuntos secretos o poco claros al servicio de alguien que ostenta un cargo público». Definitiu.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris