algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
12°

Canícula

«Aquella cosa més secretament temuda és la que sempre passa», escrivia Cesare Pavese el 18 d'agost de 1950. I després, se la fotia. Pastilletes per un tub dissoltes dins un tassó d'aigua i una darrera nit a l'Hotel Roma de Torí, vora l'estació del tren. Sic transit gloria mundi, perquè aquell mateix any havia aconseguit el Premi Strega, el més important d'Itàlia. Vegeu què passa, quan un arriba al punt que tot no li basta. Sortadament, a l'altra banda del Mediterrani des d'on nosaltres contemplam la feta, la canícula que avui comença i que durarà fins el 20 d'agost, és viscuda més a la manera de Santo Stefano Belbo, on va néixer Pavese, que no dins l'estil torinès de la gran ciutat industrial on va morir. No ens ho ha de fotre tot, el turisme, la democràcia, els ordinadors, el correu electrònic i els telèfons mòbils. No putes, que nosaltres encara som cristians perquè fa molts segles que vam deixar d'esser moros, jueus o adoradors del vedell d'or i els tòtems primitius. A la pau de Déu i dels homes, començam aquest mes feixuc amb Santa Margalida i l'acabam amb Sant Bernat de Claravall. «La monja l'encén i el frare l'apaga», deim i repetim, durant aquests trenta dies. I, sense sortir de les primeres jornades de calor forta, és a dir, sense sortir del mes de juliol, ens acompanyen altres sants ben nostrats, dels que donen noms a la nostra gent. Vegeu, sinó: Santa Maria Magdalena, Santa Brígida, Santa Cristina, Sant Jaume, Sant Joaquim i Santa Anna, Santa Catalina Tomàs, Santa Marta i Sant Ignasi de Loyola. Sants i santes per a tots els gusts: verges i pecadores, apòstols i militars reconvertits. Els de la tertúlia hem decidit que la nostra placeta és un forn inhabitable, brut i renouer, aquest dies, i hem traslladat el lloc d'encontre. Hem passat de terra endins a d'altres indrets ran de mar.

K K K
PISCINA
Pel que sigui, ara no és hora de discussions perquè fa massa calor, ens hem determinat i hem resolt, amb superior criteri, que convenia més una piscina que miri al mar que no qualsevol platja. Na Fiona Campbell, europea que ha triat esclovellar la canícula amb nosaltres, llueix un dues peces de color blau que fa joc amb els niguls del cel i amb la mar, que sempre recomença. M'interpel·la, poc aguda, i m'incomoda, en el moment que jo faig esforços per arribar al final d'Olympia a mitjanit, la novel·la quilomètrica de Baltasar Porce.

-Que no has llegit l'article de diumenge passat d'en Llorenç Capellà, soci?

-No sé ni de què em parles, estimadeta. Prou esforços he de fer ja per entendre i assumir la desballestada visió del país que proposa en Porce perquè ara em vénguis a atabalar amb articles de premsa.

-Està ben clar que no pil·lules, bergant. Si estiguessis al loro, com es diu ara, no et passaria per malla una visió tan pessimista del país que posa els pèls de punta.

-I ara on me véns, amb aquestes trossades?
-Diu, i no s'erra ni mica, el nostre amic Llorenç, que el devuit de juliol, els intel·lectuals de la terreta, varen triar la camisa blava per oportunisme o per convicció.

-Plausible. Correcte. Sobretot per allò de primum vivere, deinde philosophare.

-I diu també, escolta: «No sé per quin motiu, hem convertit Llorenç Villalonga en el feixista per antonomàsia de les lletres catalanes de Mallorca. Potser, perquè assenyalant-lo amb el dit, a ell i únicament a ell, deixam la resta fora de tota sospita».

-Jo hi estic ben d'acord. Ara haurem de veure què hi diu el frare de Montserrat.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris