muy nuboso
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
17°

La matèria de l'espiritualitat i l'espiritualitat de la matèria

La distinció o la diferenciació entre matèria i esperit és comprensible des d'un punt de vista psicològic o, més radicalment, ètic. El mal, l'experiència del mal, ens empeny poderosament de cara a l'espiritualitat, que ens és aleshores una mena de refugi. L'esperit, en definitiva, seria el domini d'allò que, d'alguna manera, és necessari que sigui però que, malauradament, no acaba d'esser o no acaba d'estar present. El mal és un atemptat o una ferida sagnant contra l'ordre ètic. Aquest atemptat reclama ser contrarestat o compensat. L'imperatiu moral ens obliga o ens constreny a corregir la realitat, que no pot justificar-se perquè no té res a veure amb la justícia, la realitat social s'entén. Aquest domini imperiós del que cal que sigui o caldria que fos ens obliga a actuar o, com a mínim, ens produeix l'amargor i la inseguretat de la mala consciència. Des del moment que tot aquest món ideal corrector no té una consistència física -tot i que la té moral-, parlam de l'esperit o d'un món espiritual perquè entram en contacte i manejam la que podem denominar la matèria de l'espiritualitat. Hi hauria així una realitat superior incorpòria o immaterial. L'home se sent lligat o relligat a aquest món moral i a tot el que el sustenta. Aquest seria el sentiment religiós, la màteria del qual es contraposa a la grolleria i a la injustícia del materialisme (més que de la matèria). Déu, en principi, formaria part d'aquest món o d'aquesta matèria espiritual; de fet, més que formar-ne part en constituiria l'arrel i la base.

Naturalment, els místics filen més prim. Bona prova ens en dóna el poeta Paul Claudel amb el seu dictum punyent: «La matèria i l'esperit no són més que maneres diferents de no ser Déu», magnífica sentència o apotegma que subratlla la distància o l'alçada esborronadora a la qual intuïm que es troba la deïtat. Perquè tant la matèria com l'esperit es contraposarien a Déu, del qual serien meres emanacions o creacions (aquí l'adjectiu 'meres' implicaria de totes totes una considerable ironia). Però, en tot cas -i és el que realment importa i és decisiu- Déu seria una realitat a part, radicalment o absolutament a part, malgrat que sustenti tota altra realitat. Emanuel Lévinas hauria anat més enfora encara: Déu, el sustentador de l'ésser, no seria pròpiament un ésser; la seva realitat estaria més enllà de l'ésser.

Però la meva intenció no és altra que la de recordar, en línia amb el pensament jueu, que la realitat és única i que -des d'una posició teista- és perfectament possible reivindicar aquesta unicitat. Com ens recorda Lawrence Kushner: «Per a l'espiritualitat jueva, hi ha únicament un món que és simultàniament material i espiritual». Similarment, des del moment que un s'inclina a considerar que tota la realitat és sagrada i que, en conseqüència, l'oposició d'allò sagrat i allò profà -malgrat haver estat seguida per la major part de les religions- no acaba de tenir sentit, la pugna entre espiritualisme i materialisme no se sosté. Perquè podem dir que si existeix una matèria de l'espiritualitat -com hi ha una matèria de Bretanya, vaja- també existeix una espiritualitat de la matèria (i ja em perdonaran el joc de paraules). Tot garbellat, la realitat és una i per a conèixer-la una mica millor no necessitam apel·lar a cap doctrina exclusivament materialista o pretesament espiritualista. Més que trobar-nos a prop de l'esperit, ens trobam a prop o a la vora del misteri de tot el que desconeixem. I la que denominam «realitat material» no és en absolut manco misteriosa -per dir-ho així- que cap «realitat espiritual». Matèria i esperit són dues cares d'una mateixa moneda.

Bartomeu Fiol, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris