nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

Tal dia com avui

Tal dia com avui, de 1936, mon pare va abandonar Mallorca en una barca de bou. Era la festivitat de Santa Margalida, quan l'estiu s'encén. I no anava sol. Feia part d'una barcada de carrabiners que salpava cap a Menorca. La mare de mon pare era Margalida, i afirmava que mai no podria tenir millor onomàstica que aquella en què va saber que el fill era fora. A Palma ja havien començat les detencions de gent d'esquerres, però ningú, descomptant els repressors, no podia preveure la magnitud de la tragèdia. De fet, dirigents tan significats com Ferretjans, Rabassa o els Matas, no intentaren fugir en barca, tenint, com tenien, infinitat d'amics pescadors. S'embarcaren més endavant, quan la repressió ja era escandalosa. En produir-se el Cop d'Estat únicament s'amagaren, perquè estaven convençuts que el desordre no podia durar gaire. Altres, que no eren tan significats com ells, pensaven el mateix. De manera que després de la diàspora dels primers dies, tornaren a casa i procuraren dur una vida discreta, però normal. A molts d'ells els detingueren sense que oposassin resistència. Els tragueren del llit o de la taula. I detingueren batles, dirigents sindicals i polítics, i persones de relleu, conegudes pel seu republicanisme. Tots ells expressaren la sorpresa per la seva detenció. Aleshores, per què Pere Capellà no es va deixar sorprendre i va optar per fugir immediatament? Molt senzill. Els dies anteriors al Cop d'Estat, havia rebut dos anònims en els quals l'amenaçaven de mort. Puc ésser més explícit: se li anunciava que la seva mort seria imminent. Estaven escrits en un paper de quadern, doblegat, que algú li feia arribar a través dels barrerons d'una persiana de ca seva que donava al carrer. A posta, en tenir notícies de l'aixecament militar a Àfrica, va comprendre que la paternitat de les amenaces no podia atribuir-se a un exaltat, sinó a algú que sabia exactament de què anava la cosa. La nit del dinou de juliol ja no la va passar a ca seva, sinó a Montuïri. El va acollir en Ramon Solleric, un bohemi lúcid i honest. I abans de clarejar, l'amo en Tomeu Aloi, que era el propietari de l'únic cinema del poble i home de dretes, el va traslladar, amb el seu cotxe, fins als afores d'Algaida. No va entrar al poble. Ni va acomiadar-se dels seus. Sabia que a trenc d'alba, Llorenç Trobat, un amic, anava amb la seva camiona a cercar peix al Port de Felanitx. I va esperar-lo a recer de les mirades, a la carretera de Llucmajor. És evident, que Pere Capellà estava al corrent de la partida dels carrabiners. L'esperava, al moll, Pere Reus -advocat, fundador d'Esquerra Republicana, director del setmanari El Felanitxer-, i li va donar la seva americana, perquè anava prim de roba i mar endins, fins que el sol crema, el grau d'humitat és molt elevat. Pere Reus no va voler embarcar-se. I seria assassinat, el juliol de 1938, per un escamot de soldats, després d'ésser acusat, en consell de guerra, d'haver donat suport als carrabiners que no acataren el ban de guerra de Goded. Tornem als anònims que rebia mon pare. Va comentar, més d'un cop, a ma mare, que aquells anònims amenaçadors li havien salvat la vida. I és així. De manera que en recordar aquest episodi de la seva història, no puc evitar demanar-me si eren, en realitat, una amenaça o un avís. Pere Capellà tenia algunes amistats a la dreta. Famílies d'Algaida de nissaga conservadora, Bartomeu Oliver -clergue de Sencelles, mestre d'escola a Algaida- o Néstor Gallego, un gadità, mestre d'escola també, i lloctinent del Marquès de Zayas a la Falange de preguerra. Gallego havia estudiat magisteri amb mon pare, i en època d'exàmens s'allotjava a ca seva per tal de poder estudiar plegats fins a la matinada. Romperen l'amistat coral que mantenien, en afiliar-se Gallego a Falange, l'octubre de 1935. Tanmateix, l'afecte no s'havia esvaït del tot. M'ho contava ma mare: un dia de febrer de 1936, abans de les eleccions, tot passejant amb mon pare pels afores de Montuïri veren aproximar-se un cotxe. En arribar a la seva altura, va alentir la velocitat i per la finestreta de darrere va guaitar un home amb el braç estès, fent la salutació feixista. «'Salud, Capellà Roca!» (Roca era el segon cognom de mon pare), va exclamar, al temps que el xofer accelerava. Això no obstant, mon pare, va tenir temps de veure que aquell home amb camisa blava que l'havia saludat era Néstor Gallego. Bé, tornem als anònims. No afirm, ni prop fer-s'hi!, que cap de les persones que he anomenat fos l'inspirador dels anònims. Mai, tampoc, no he tengut cap indici que em permeti pensar que les meves sospites són certes. Mon pare va abandonar Mallorca un dia com avui, això és l'únic cert. Tan cert com que ho va fer, alertat per les amenaces de mort que havia rebut.

Llorenç Capellà, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris