algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:
14°

Crisi política estoica i serena

M'encanta la serenitat -diria, més bé, la dignitat silent i estoica- amb què la senyora Barceló aguanta, de coberta estant, els cops de mar de fons que, adesiara, sacsegen la barca que pilota en el Consell de Menorca, enmig d'un mar que no és el que aparenta. Més tost apareixen aquí i allà rampells de mar arrissada, d'ones a vegades torbadores. Passi el que passi, hi hagi o no crisi política en el pacte de coalició, la senyora Barceló no alça la veu, mai no perd el demble, no fa declaracions precipitades, no avança judicis de valor dels quals, més tard, se n'hagi de penedir. Ni s'esquinça dramàticament la roba presentant-se com a eventual víctima ni imputa responsabilitats en ca d'altri. De fet, si ens ho miram amb la mateixa serenitat que ella exhibeix, la senyora Barceló, quan les coses li vénen mal estovades, no diu ni fa res, sols aguanta i calla amb un aire amabilíssim. S'entén, és clar, que ni fa ni diu res a la vista de l'opinió pública, que és el pitjor que un polític pot fer, perquè, de cop i volta, només per la pruïja de voler parlar i justificar-se davant els «ambaixadors» de l'opinió pública, les coses es compliquen hiperbòlicament fins a límits a vegades dolorosos. La senyora Barceló, diria, és una política endreçada i pulcra. Des del primer dia que va atènyer la presidència menorquina ha posat en pràctica la vella i casolana màxima de fer bugada a casa, prudentment allunyada dels rentadors públics on van a extreure notícies cada dia els nostres cronistes. Els pedaços bruts de la coalició de progrés en el Consell es renten a casa. I, en conseqüència, la senyora presidenta, per tàctica -potser per costum-, adopta un semblant impertèrrit molt explícit. Dibuixa un rictus endolcit i, a tot estirar, si l'encerclen prou periodísticament, es posa a enaltir l'enorme, la voluminosa càrrega de diàleg intern que sovinteja en les relacions polítiques del pacte de progrés, ara i en la legislatura anterior.

No dic, no, que la senyora Barceló no hagi demostrat -i practicat incansablement- la virtut política del diàleg en l'etapa passada i en la present. La paciència que hagué de projectar sobre el pacte de 1999-2003 és similar, potser, a les tones que està administrant en el que avui regeix. En canvi, el que sí vull afirmar és que en el Consell hi ha, a parer meu, una crisi política. No ja una simple crisi d'estabilitat, de mediocres personalismes o incidentals picabaralles de protagonisme, a veure qui surt a presidir una cerimònia o altre. No, açò no, però que n'hi ha, n'hi ha. És de moment latent, de soterrani però palpable. En efecte, m'atreviré a escriure que la majoria governant és en crisi política nominal, tot i els esforços que es fan -i que encara es faran tres anys!- per superar-la, o, en el pitjor supòsit, dissimular-la. Ho dic perquè, per mi, no hi ha pas equivalència entre el model territorial real que propugna per a Menorca el PSM i el que defensa el PSOE insular. En voleu una prova contundent? La pugna sorda que la coalició del Consell manté per la política urbanística que es porta a terme a Sant Lluís i, específicament, l'actitud dispar -per no dir d'ungles agressives- que socialistes i nacionalistes han tingut davant l'aprovació de les Normes Subsidiàries d'aquell municipi. No hi fa res que la senyora Barceló hagi de passar a la nostra petita història del tombant de segle per haver conquerit un punt de convergència urbanística -un gran pacte territorial insular- i que, insípidament, anomenam PTI. Els models d'uns i altres difereixen notòriament, i allò que va ser un acord estàtic, de pura lletra damunt paper, ha aguantat bé. En el moment, però, que s'ha passat a la realitat punyent, a la política real, les espurnes han saltat. I encara saltaran més quan el PSOE faci bona la intenció d'admetre l'ampliació de les instal·lacions aeroportuàries, cosa que tant abominen els companys de singladura de la senyora Barceló. I no diguem res del dia que el PSOE pugui traduir en resolució executiva la construcció del primer camp de golf turístic. Aleshores, la senyora presidenta, ara tan discreta, tan prudent, no podrà mantenir per més temps el seu dolç silenci, la seva serenitat estoica i educadíssima.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris