nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín:
14°

Devuit de juliol, els intel·lectuals

Avui som divuit de juliol, dia per al record. Fa seixanta-vuit anys del Cop d'Estat que propicià la darrera guerra civil, etcètera, etcètera. Les conseqüències tràgiques de tot ordre que va suposar aquell pronunciament militar, s'han estudiat des d'òptiques ben diverses. Tanmateix, entre el caramull de paperassa publicada en referència a Mallorca, falta una aproximació més minuciosa a la ideologia i actuació d'artistes i intel·lectuals. Encara que hi ha treballs molt valuosos, hi hem passat de puntetes. Fins i tot alguns estudiosos s'hi troben incòmodes. Això fa que despatxem el tema tot afirmant que "...eren homes liberals, en general de dretes i de clara vocació burgesa... No eren gent per afrontar una època perillosa, uns dies difícils" (Llompart, dixit). En realitat, en més d'un cas, foren gent compromesa amb els colpistes i vestiren camisa blava per oportunisme o convicció, però la vestiren. Aquest pudor que demostra Llompart a dir les coses pel seu nom, i que podem fem extensiu a altres analistes de l'època, ens ha abocat a fer una interpretació errònia dels anys del franquisme i de la transició. A Mallorca, la resistència ètica que es donava a Catalunya era conformisme; i l'esperit crític d'allà, deixava pas a un pessimisme pretesament lúcid que no feia altra cosa que maquillar un col·laboracionisme passiu. Aquests dies he llegit els dietaris de Joan Fuster (Dos Quaderns Inèdits, ed. Bromera) i d'Antoni Serra (L'Activisme Cultural, ed. Lleonard Muntaner), dos intel·lectuals amb una reconeguda capacitat d'anàlisi. El de Serra comprèn el període 1977-1979 en el qual ja residia a Palma. És un llibre valent, a molts de moments introspectiu. Fa la impressió que Serra ha caminat descalç sobre els calius i s'ha cremat les plantes dels peus. Vull dir que Serra actua d'acord amb uns plantejaments ideològics i amb una exigència ètica que no havien estat assumits pràcticament per ningú o quasi ningú de la gent que representava la resistència política i cultural al franquisme. Em referesc a la cultura antifranquista i, en conseqüència, a la cultura arrelada a la vida. Cultura crítica, cultura oberta, cultura connectada amb altres cultures, cultura d'investigació, n'hi ha hagut poca a Mallorca. Serra ho sap. I ho sabia als anys setanta, de manera que el dietari no traspua decepció, sinó indignació. I la convicció que la soledat -soledat intel·lectual i creativa, s'entén-, és l'únic camí que li queda per recórrer. Un sentiment de decepció és el que també domina Joan Fuster en el seu primer encontre amb els literats mallorquins, el juny de 1954. Fuster va venir a Palma amb motiu d'uns actes d'homenatge a Alcover i Costa en el centenari del seu naixement. Fuster parla d'una intel·lectualitat ancorada a l'Escola Mallorquina, tot i la presència d'alguns poetes que podríem qualificar de rebels o de contestataris. La visió que s'enduu, del món literari mallorquí, és desoladora. Tant o més com la impressió que ell ens produeix si el llegim des de la perspectiva actual. El cinquanta-quatre, Fuster era un pedant que no es trobava a les antípodes, ni prop fer-s'hi!, d'allò que criticava. Per entendre'ns, descriu una intel·lectualitat tan consolidada en el franquisme que fins i tot el crític (ell mateix) hi troba encaix. Era, aquella, una intel·lectualitat reprimida o una intel·lectualitat domesticada i, en certa manera, col·laboracionista? Havien perdut la llengua i la possibilitat de pertànyer a una cultura normalitzada, és cert. Però havien guanyat altres coses. Ens falten estudis sobre la ideologia d'aquella gent i sobre l'ètica social que sostingueren a partir del 18 de juliol de 1936. Coneixem casos clamorosos d'activisme franquista com són els de Joan Estelrich o Llorenç Riber. Ambdós traïren públicament els valors més preuats del seu passat -poble, llengua, llibertat-, i la dictadura els va cobrir de honors i de glòria. Tanmateix, sobretot en el cas del clergue de Campanet, no se'n parla, d'aquest passat tenebrós. No sé per quin motiu, hem convertit Llorenç Villalonga en el feixista per antonomàsia de les lletres catalanes de Mallorca. Potser, perquè assenyalant-lo amb el dit, a ell i únicament a ell, deixam la resta fora de tota sospita? Qui sap! Curiosament, n'hi va haver que obtingueren més beneficis que Villalonga del franquisme o que saberen moure amb més encert els fils de les recomanacions. Miquel Forteza, a l'any quaranta, era nomenat cap d'Obres Públiques. Hauria obtingut un càrrec tan ben remunerat, cas de no haver demostrat la seva fidelitat als colpistes? És clar que no! La intel·lectualitat mallorquina no va ésser antifranquista, perquè entre la butxaca i el país va decantar-se clarament per la butxaca. En són excepcions, Miquel Ferrà, Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar, Francesc de Sales Aguiló i alguns altres. Pocs. Molts pocs. La famosa llista dels que signaren la "Resposta dels mallorquins als catalans", s'ha magnificat en un intent, gairebé infantil, de salvar la cara del mallorquinisme literari davant la història. La realitat és que molt d'ells, dels signants, s'acomodaren a la nova situació. Que devien fer, a hores d'ara, un dia com avui de fa seixanta-vuit anys, tants d'escriptors i escriptores que, paradoxalment, durant la postguerra, assumirien el deure de salvar-nos els mots? Ja ho he dit, cal saber-ho. Llibres com el d'Antoni Serra que retraten una intel·lectualitat incoherent, ens obliguen a saber el perquè dels comportaments i de les coses.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris