muy nuboso
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
11°

Demanar per demanar

No som una persona molt partidària de les màximes de justícia futura del tipus de «tal faràs, tal tendràs» perquè basta amb una ullada als llibres d'història amb majúscules o un simple repàs a les històries familiars que a força d'ésser contades i reinventades formen part de la memòria col·lectiva de les nostres famílies per adonar-nos que sempre n'hi ha que s'escapen d'aquesta justícia a llarg termini i pul·lulen tota la seva vida mesquina amb total impunitat. A cada família es guarden i s'amaguen secrets, converses, estratègies, afectes i fòbies que després marquen els comportaments i els rols de cada un dels seus membres. Al fill més complidor se li exigeix molt més que a l'altre que a força de mostrar-se especial ha construït entorn seu un univers de justificacions: «és que ell és així...». El tracte mai és igual amb un fill o amb un altre i, encara que aquestes regles del joc sovint vénen determinades pels pares o altres estructures dominants, tothom té part de responsabilitat en el paper que li ha tocat viure.

Aquest esquema bàsic, i que amb un poc de sentit comú podríem aplicar a moltes famílies que coneixem, també el podem extrapolar a la gran família de l'Estat espanyol, format per totes les comunitats autònomes. Unes d'històriques; altres d'espavilades i altres que simplement vegeten i protesten quan a Moncloa hi viu un senyor que no és del seu partit polític. En aquesta darrera classificació ens hi trobam noltros; un poc per la mala sort de la falta de coincidència i en bona part per l'absoluta falta de voluntat política. Des dels primers moviments autonomistes ha plogut molt, tant que comunitats que varen sortir amb les mateixes traves que noltros han aconseguit un sostre competencial similar al de les envejades històriques. És evident que els nostres tàndems González-Cañellas i Aznar-Antich són obstacles insalvables, però si miram amb atenció els escassos períodes de coincidència política i la dotació de les transferències aconseguides la cosa encara empitjora més. Les nostres dues forces majoritàries reten vassallatge a les estructures centralitzades de partit i qualsevol sol·licitud que surti del guió és vista com una dissensió, com el temut «separatisme». Els nostres polítics no tenen ganes, ni habilitat, ni força suficient dins els seus partits -mirau com el PSC no té aquests problemes- per agafar no sols les veles sinó el timó d'aquest vaixell. Però tampoc hem de caure amb l'extrema justificació perquè si els polítics tenen les competències que es mereixen, noltros també tenim els polítics que hem triat i, per tant, ens mereixem. L'autonomia no és una qüestió d'Estat perquè aquí mai ens hem cregut de bon de veres que la nostra terra es podia convertir qualque dia en el nostre petit país.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris