algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 10°
17°

La notícia russa

Qualsevol gasetiller local maldaria durant anys i donaria gràcies al cel per tenir davant l'ordinador la notícia que les més altes autoritats polítiques han pagat amb diners públics els serveis d'un prostíbul a una ciutat estrangera governada per la màfia -oficial i oficiosa, ensems- amb motiu d'un viatge que no té més explicació creïble, per a bona part dels ciutadans, que el caprici «gratis total» del poder, i encara més per la notícia coronada amb els intents de dissimular i distreure la malifeta i els detalls sobre serveis eròtics alternativament sòrdids i deliciosos -segons les fonts- i confusions amb l'alfabet ciríl·lic. Així són d'evidents les notícies evidents però, són realment notícies? Tot plegat -l'ocultació de despeses públiques sense cap declaració de secret, el malbaratament de diners en hotels de luxe i en altres conceptes, les maniobres per amagar la realitat, la confusió interessada més que ignorant de les esferes pública i privada, les anades i vingudes telefòniques per distreure i silenciar i abaixar el to de les informacions periodístiques que no es poden controlar de soca-rel- són realment notícies? Acceptar-ho seria ingenu, tan interessat i inversemblant com acceptar que la transparència o la veritat governen la vida, la vida a seques, tant pública com privada, tant ara com en el passat, tan divertit i fabulós com acceptar que a partit d'ara les coses seran diferents.

De fet, la veritable notícia -que no apareixerà als mitjans- que ha espurnat aquesta comèdia políticament higiènica (i potser privadament: no ho sabrem mai, ni ens interessa) del cas Rasputin és la satisfacció de tots els que tenen alguna cosa per amagar. La notícia serien els casos similars que mai no sortiran a la llum, les notícies transversals que seran postergades per la premsa, les informacions que podrien completar el relat central que a hores d'ara ja han d'estar convenientment esborrades, el cúmul de factures pagades del pressupost públic que igualarien i superarien aquest afer, tot allò que no esdevindrà notícia: aquesta seria la veritable notícia, extingida abans de néixer. I també els previsibles laments i les brometes dels qui la saben llarga, aquesta de cremar la pólvora del rei: mira'ls, quina mala sort, ... el problema és que són massa innocents i han volgut donar més explicacions de les necessàries, ... ja és mala sort, que t'enxampin per fer una copa després d'un dur dia de feina, ... bé, tots sabem que quan ets lluny de casa el normal és fer una bauxeta guapa, ..., i tots aquests que critiquen, ja els agradaria haver anat a Moscou, ... tot són interessos polítics, i no et pots refiar de ningú, i menys dels periodistes, que no saben més que fer mal sense cap guany per a ningú, ... Fins i tot la disculpa perquè -ho ha dit un dels protagonistes- «en un viatge així es generen moltes factures».

Abans de les primeres rèpliques, tots hem vist que aquesta història -que ha ocupat una porció desmesurada de les planes dels diaris i de la durada dels informatius- té el vol curt (i no voldria ni per un moment imaginar-me què en deu pensar el pietós Àngel Acebes, d'aquestes aventures dels companys de partit: només el recordo perquè ha parlat aquests dies d'això que la mentida té el vol curt), i no tant perquè no inclogui una bona càrrega explosiva, informativament explosiva, sinó per repetida. El to moral no n'ha esverat ningú, i l'efecte més extens i perdurable serà que haurem pogut comprovar que els divertiments amb els diners públics han assolit la mateixa categoria de disculpabilitat que les aventures sexuals privades: la màxima, tret de quatre beats que canten tant en el paisatge social contemporani com un cardenal amb sotana i mitra a un local discotequer.

Per això mateix, perquè el marge de la disculpabilitat pública s'ha estès fins a límits inimaginables fa quatre dies (sortosament, el privat ja gairebé no té més límits que la llibertat aliena), per això mateix resulta impresentable la càrrega d'explotació laboral i sexual que aquesta història arrossega, des de l'inici. L'estat és benèvol -i més si el governen els amics-, i l'oposició sap que comparteix un espai on els papers són bescanviables (amb força dificultats, en la nostra terra), i fins i tot els interventors saben que la llei és tan elàstica com la informació amagada permeti. Només la denúncia sobre els marges d'explotació laboral i sexual que aquesta història raneja -fins on sabem, i no en sabrem més- és la vertadera denúncia. La hipocresia dels sorpresos, que quedaria en no-res en passar els ulls sobre totes les factures que tots els nivells de l'erari públic comptabilitza al final de cada exercici, no és cap problema. La nostra sospita sobre les condicions laborals del personal del Rasputin, sí. Només podem concloure amb el vell prec de sempre: que no es donin més lliçons.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris