nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín:
15°

La parenta una mica cruel de Valentí Puig

A mesura que passa el temps, un se'n tem que hi ha més tipus o menes de poesia, més classes de parentes. No sols hi ha una parenta pobra (senzillament per manca de lectors -o, gosaria dir, per un menyspreu generalitzat gairebé olímpic- i conseqüentment d'editors) i una parenta rica (que és la mateixa però en tot allò que té més capacitat de quedar, per la seva qualitat, i com a exemple clar entre nosaltres podríem donar la de Bartomeu Rosselló-Pòrcel). També hem pogut parlar recentment d'una parenta narrativa (la del llibre El benestar, de Sebastià Alzamora) i fins i tot d'una parenta manierista (la de Les genives cremades, d'Hèctor Bofill). Avui podem parlar d'una parenta cruel, o una mica cruel, la del darrer llibre de Valentí Puig, Molta més tardor, que Empúries acaba de publicar aquest mateix mes de juliol (ens ha arribat tan i tan aviat que, tal vegada, caldria demanar-nos si no s'ha produït algun error en la informació editorial de la pàgina 4: estam tan acostumats al retard generalitzat amb el qual funcionen les distribuïdores de llibres...).

Contra la creença generalitzada que tota poesia ha d'esser eminentment lírica, amb delicades efusions i abundància de bons sentiments, la veritat és que en temps de necessitat, que deia Hölderlin -i temps de necessitat ho han estat tots-, la poesia que s'ha fet, o una bona part de la poesia que s'ha fet, no ha tingut gaires concomitàncies amb cap mena de romanticisme.

Però deixem-nos de teories o plantejaments generals i centrem-nos en els textos concrets de Molta més tardor, on es parteix de la necessitat ineludible de «seguir el protocol dels anys, / dir sí perquè la vida té tota la raó», tal com acaba el primer poema de la primera part, poema que és el que dóna el títol a tot el llibre. Un llibre que està ple d'imatges o instantànies colpidores, com «aquella bicicleta / que algú va deixar lligada al fanal / i ja no té rodes, ni manillar, ni és de ningú». O la de la viatgera que ve d'un país ateu: «L'endemà pogué tornar a casa, / amb la maleta estibada de regals: / compreses higièniques, preservatius / i un manual contraincendis en comptes / de la Bíblia de l'hotel». I també l'inici del penúltim poema de la primera part: «L'agost retroba una tranquil·litat antiga quan llampega / i plou»; poema que acaba sarcàsticament: «Agost, / agost ja tan lluny de la infància i tan arran del colesterol».

Un cert sarcasme, certament, i unes ganes d'enfrontar-se amb els dogmes suposadament més correctes -i amb els sentiments ídem-, amaren Molta més tardor de cap a peus. La ironia, les ironies, ja no basten. Cal recórrer a la parenta cruel, una mica cruel. Si renunciéssim a tota crueltat, no arreglaríem res. És clar que el practicant de la parenta no arregla mai res. Però cal estamenejar un poc la sensibilitat del lector. El poeta no es pot pronunciar seriosament amb contemplacions. Qualcú ho podrà interpretar com a cinisme però es tracta més aviat de realisme, d'un realisme que no va de cançons ni de romanços. «Si fóssim a la Roma antiga, sentirien parlar de caritat, / motto unctuós d'una secta originària de Palestina. / Ara, els centurions saben que la caritat també pot ser vici», podem llegir al poeta «Centurió». De fet, es tracta d'un poema prou inquietant perquè el lector es demana si no pot llegir-se en clau política de plena actualitat. Perquè podem sospitar que la Weltanschauung que hi ha darrera Molta més tardor ha estat en bona part determinada pel salvatgisme de la política practicada a Sefarad. «Ah, els demagogs! / S'allitaven amb la filla del poble i deixaven / una teringa de fills naturals, ressentits i de molt bona salut, / capaços de cremar esglésies o de fer-se missioners d'Índies».

I tanmateix, tot això no vol dir que no resti una certa malenconia. Com a exemple posaríem el poema que comença «Els núvols descompensaven la vella tarda». La poesia, al capdavall, «tot plegat és una manera de fer línies / més curtes i d'obrir la vida com qui xapa / cessàriament el ventre d'una dona prenyada: / la vida brolla com un caparró inquisitiu». Magnífica epifania que ens fa treure el barret. Però no oblidem tampoc que «mai podràs refiar-te de qui siguis». Malgrat els moments de continguda elació, no es pot baixar mai -o reduir- la guàrdia. Perquè, de més, «si vas d'Occident / a Orient tampoc en trauràs en net certituds / per caure del cavall i celebrar la llum del nimbe».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris