algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Més, sobre la nació dels mallorquins

A l'article que vaig publicar ahir en aquest nostre Diari de Balears, Quina és la nació dels mallorquins? Encara..., li vaig escapçar, o exsecallar, no sé, fins i tot, si coronar tot el brancam que ara segueix. Qui sap si l'arbre era més el que era, o només ho pareixia, amb tanta fullaraca.

Deia, que els opinadors sobre el concepte de pàtria i nació, darrerament sovintegen. «Dos metres quadrats sobren per a aixecar una pàtria, i aquesta és la quantitat de pell que tenim cada un», diu Juan José Millás. Al mateix temps que l'escultor Markus Lüpertz manifesta: «A l'artista l'influeix més la llum del seu carrer que la seva nació». No deu ser, per ventura, la seva nació la «Nació Prozac»? Territori on habiten els depressius d'aquest món. D'on som o d'on venim ? Més enllà dels malabarismes del senyor Pelegrí Pelegrí de Lleida, Ortega i Gasset amb aquestes boutades que el caracteritzaven, sentenciava: «Som d'on hem fet el batxillerat!». Volent dir que marca més el lloc on som que el d'on venim; ets més d'on passes l'adolescència, que la marca del teu naixement. Ja coneixen l'aforisme llatí: «Ubi bene, ibi patria»; allà on em trob bé, allà és el meu país (la traducció és un poc laxa, però no fins al conegut «Traduttore: traditore»). A bascular entre «d'on som i d'on venim» hi estam avesats els qui habitam pàtries petites. «El nacionalismo se cura viajando», diuen els teòrics imperials espanyols, referint-se als nacionalismes perifèrics, als catalans i als bascs, que són -mirau per on- els qui més viatgen, amb avantatge: els hauran de receptar una altra medicina. Vénen a compte aquestes reflexions, ara, que toca viure al nacionalisme polític de les illes Balears hores baixes després de les eleccions. Però caldrà recordar-los que només les coses vives poden anar contra corrent, les mortes són arrossegades.

Durant anys ens hem hagut de moure entre el «Som el que som», «Som i serem» o l'imperatiu «Siau qui sou!», «ara i sempre» i «tu ja m'entens», entre la paranoia esquizofrènica a què ens han sotmès els nostres tutors, que no volen entendre la conjunció del que és local i el que és universal. Ara que només fa tres dies que han celebrat eBloom's day, amb l'afegitó que l'acció de l'Ulisses de Joyce -feia 100 anys que succeïa- tot en un sol dia i en un sol lloc: el dia 14 de juny de 1904 a Dublín. Un vicari estrany, James Joyce, irlandès, i el seu Ulisses, escrit en anglès, per predicar en aquests termes de localisme -nacionalisme-internacionalisme-universalisme. O no.

A aquest cúmul modern de despropòsits s'hi ha afegit fa poc Felipe González. A un dels diàlegs del «Fòrum de les cultures» -aquest Parc temàtic que s'han inventat a Barcelona per acabar la Diagonal- sortia, en Felipe, a favor dels nacionalismes minoritaris -«tarde piulaste», deia el meu conco- apel·lant al sentit positiu de la «biodiversitat». La transposició d'aquest terme provinent de l'Ecologia, com més diversitat d'espècies més riquesa biològica, ara l'usen per a les nacions i per a les llengües. Així, el català, d'aquí, minoritari, és bo, perquè la biodiversitat és bona. El mallorquí ja deu ser erien-ne-va-plus i no en parlem del sineuer, com una subespècie endèmica. En termes de biodiversitat, suposen que vol dir: que necessita estudi i protecció. És clar que, en aquest sentit, els qui tenen el seu concepte de nació ben ancorat i no passen gens de pena, ni per la seva nació, ni per la seva llengua -el cas dels espanyols- es poden permetre el luxe de dir que no són nacionalistes o d'adjectivar, com a biodiversitat, aquella cosa rara, que si no anem amb compte es perdrà. És a dir: tot això nostre.

Gràcies als déus, i mai no li ho agrairem prou, que Jeroni Albertí i Picornell no consentí el secessionisme lingüístic, en els inicis de l'autonomia: hauria estat pitjor que al País Valencià. Però va ser Nadal Batle qui va dir: «la meva pàtria és la meva llengua», i els quatre intel·lectuals de sempre -aquests tan universalistes que no parlen ni anglès- li feren articles, com qui li fa cançons, un parell de setmanes. Sense saber, però, que això mateix ja ho havia dit el premi Nobel, Albert Camus i Sintes -que també va dir «estim massa la meva pàtria, per ser nacionalista»-; el Nobel que no ho va ser, Jorge Luis Borges, i no fa dos dies, ho va repetir el premi Nobel, Günter Grass. Les seves pàtries eren el francès, l'espanyol i l'alemany. La d'en Nadal, el català: de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó. Territoris dissímils pel que fa al nombre de parlants, però ja deuen conèixer, també, l'axioma: «ningú no estima la seva pàtria perquè és gran, sinó perquè és la seva». Ho digué Sèneca ja fa una partida d'anys.

Climent Picornell, professor de la UIB

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris