algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:
10°

Pep Pavaroti

En Pep Oliver, també conegut com a Pavaroti, és entre d'altres coses el Batle de Sineu. Avui fa cinquanta anys i és, per tant, una bona ocasió per intentar fer un retrat humà d'aquest personatge tan estimat per molts dels que ens consideram els seus amics. Un retrat necessàriament escadusser i subjectiu. Vaig conèixer en Pep no fa massa anys. Però tot d'una vaig veure que era una persona entranyable, carregada de bon humor i d'un sentit molt desenvolupat per gaudir de la vida. En Pep és planer, una persona autèntica, que va de cara, ni va de comèdies ni de subterfugis, coses que per altra banda no ha de menester. Perquè una de les característiques principals del nostre home és que fa bona aquella dita tan suada de més val caure en gràcia que ser graciós. I en Pep cau en gràcia, i conscient d'aquesta virtut se n'aprofita per fer i per dir coses que en boca de qualsevol altre serien font de situacions tenses i d'enfrontaments; en el seu cas són font de simpatia i de broma. Puro en mà i amb la seva rialla és capaç de suavitzar i fer més digerible qualsevol moment per difícil o complicat que sigui. En Pep té poc a veure amb l'estereotip de polític que tenim a la nostra societat, estereotip que tantes vegades, per no dir la majoria, hauríem de posar en quarantena. De fet, ell ni tan sols s'hi considera, polític. I és que ni és fred, ni calculador, ni fals ni res que se'n faci a prop. I segurament per això és un polític que podríem qualificar d'instintiu. Coneix el seu poble i la seva gent, n'està enamorat; i aquesta afecció prèvia, combinada amb la seva bonhomia, li permet exercir de cap de la tribu sense fractures socials. Aquest instint, per jo, va quedar molt exemplificat quan em va dir: no oblidis que jo, després de ser batle, he de continuar vivint en aquest poble. És a dir, he de poder continuar passetjant tranquil·lament pels carrers i mirant als ulls dels meus veïnats sense trobar rancúnia o ràbia. Aquest pensament reflecteix molt bé una filosofia, en l'exercici del càrrec i en la manera d'encarar els conflictes, plena de sensatesa i sentit comú; una tria, ho podríem dir així, més a favor de la convivència que a favor d'altres conceptes grandiloqüents. En Pep és un gran conversador, crec que li agrada més xerrar que escoltar, segurament aquest, juntament amb el seu pseudomadridisme fruit d'un antibarcelonisme incomprensible per mi, són els petits defectes d'aquest mallorquí del Pla. En Pep ha demostrat que sap distingir el que és assumir les seves responsabilitats, encara que ho faci amb el seu humor, i el que són les estones de lleure i diversió. No hem de mesclar ous amb caragols! Amic dels seus amics, en té una llista llarguíssima, tal vegada una bona part siguin més saludats que amics, però n'hi ha molts de saludats i d'amics! Llevar ferro a les complicacions i als entrebancs en el seu cas no és superficialitat, és intel·ligència emocional, per utilitzar un símil. El vaig acompanyar a Donosti a cercar un cuiner per al restaurant que fa pocs anys va obrir a l'antiga capital de Mallorca, La Penya, on juntament amb Los Rafaeles després dels Consells Polítics d'UM de l'anterior etapa, hem viscut dinars i sopars farcits d'anècdotes i somriures desacomplexats. Perquè a més de conversador és menjador. Un home de pes en tots els sentits. Diuen que l'experiència és un grau, supòs que aquesta experiència és una de les eines que permeten a en Pep tenir la proximitat i la complicitat que practica amb la gent que el coneixem. Els anys passen, els quilos pesen, però el pas del temps escultura la personalitat de tothom, inclosa la d'en Pavaroti. Només podem desitjar que aquest procés escultòric continuï en el bon camí que fins ara s'ha recorregut, perquè la matèria original ha palesat la seva validesa indiscutible per donar forma a una obra d'art excel·lent. Molts d'anys!

Josep Melià Ques, missèr

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris