algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
10°

No afluixis, Llorenç!

I tu tampoc! Ell rebatia el clau sempre, en els adéus. Mai quedava darrere. Més viu que la flor d'un llamp era, l'algaidí. Ai! M'havia proposat llevar ferro, escriure un comiat sincer, sentit però així mateix dolç, sense dramatitzar, fora carregar tintes, diferent, pel meu amic Llorenç Móra, més que res perquè sabia que seria allò més del seu gust. Per trobar-me ara mateix com ja sabia que ho faria: abocat a carreró que no passa, la gorja crica i el pit estret, full en blanc i llapis en rest, veig que, com tantes vegades en la meva vida, uns comptes fa l'ase i uns altres el cor traginer. Resulta que tant ell com jo hem tengut sempre les vàlvules de la pressió emocional regulades molt fines, sensibles en escreix. I després passa el que passa. Potser m'he entossudit amb una escarada massa difícil pels meus desmanyotats, personals enteniments. I la desventurada circumstància. La mort és la més gran desgràcia, diguin el que diguin. Jo també, com ell, resulta que som de cor fluixenc, enamoradís, blanc segur d'inquietuds, torbaments venturers. Perquè, anem a veure, el glosador nostrat, el poeta sense excusa, com jo el vaig anomenar un dia i els ulls li espirejaren de valent, té testicles l'assumpte: una cosa és anar-se'n i una altra molt diferent: abandonar-nos. I ara qui em farà somriure amb dosi de malícia els matins, a l'hora del cafè amb llet i la torrada? En Móra semblava d'aquells homes que no s'havien de morir mai. El trobaves a tots els actes culturals que exhalaven risc, autenticitat, justícia, compromís, testimoni. Als altres, als de parfalans i sanefes no, ho tenia claríssim, l'home. Per fer comèdia hi ha escenaris. El fet del viure, ell i jo i uns pocs més, hem sabut sempre que és una altra cosa del que s'observa sovint pels tabernacles lleugeríssims, fantasmagòrics, del fer-se amunt com els caragols: llepant-llepant. És anar clars i nets de consciència, fer l'espès quan s'ha de fer, plànyer-te poc quan toca, regalar-te sempre... Esser molt amic dels amics i els altres que vagin molt vius, orella dreta. Tenir clar que ser un home de profit no és gens ni mica sinònim d'aprofitar-se... Compartíem amistat, idees i barber, que no és cosa poca.

El darrer pic que ens vérem va ser precisament al seu poble d'Algaida, a l'homenatge que retérem a Pere Capellà, fa uns mesos. Un matí sencer gaudint de la seva presència, l'agilitat mental, la paraula fàcil: la difícil facilitat. I sí, com ha dit Llorenç Capellà, jo també li vaig notar l'alè feixuc, però no ho vaig aixecar del terra. De vegades sols veiem allò que volem veure. Record que en Ponç Pons, el poeta menorquí, badava uns ulls com a platets de cafè davant el descobriment d'un home de l'envergadura, eslora i mànega, com en Llorenç Antich. Fins i tot, mà a mà, improvisaren ells dos unes gloses ben agradoses, d'immillorable voluntat vull dir, que la meva memòria, pèrfidament traïdora aquests darrers temps, no em permet reproduir aquí i ara.

Conhortar-nos els seus amics sabent que ha emprès el més gran viatge sense sofrir... Ah, i si Sant Pere, amb tants anys de glòria i panxa calenta ha deixat de ser d'esquerres, ho tendrà mal enteulat, aquest pic. No afluixis, Llorenç!

Gabriel Florit, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris