algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
12°

Quina nació és la dels mallorquins? Encara...

Acabava un article en Miquel Payeras, l'altre dia a Diari de Balears, ho dic de memòria, dient que, actualment, als únics que, sembla, els interessa la problemàtica de l'articulació política amb Catalunya és als del PP. Els ha servit per fer por, per dir desbarats i per allunyar els seus votants de les opcions nacionalistes, fossin quines fossin. Amb aquestes, com caigut del cel, en Joan Puigcercós, secretari general d'Esquerra Republicana de Catalunya, aterra a Palma per oferir un pacte al PSM. Vaig com entendre que era sense condicions, però que si una d'elles és la C de Catalunya, del nom d'ERC, cap problema, diu, cau la C i puja la IB: Esquerra Republicana de les Illes Balears. Els comentaristes més reaccionaris, urgentment, apel·len que el PSM no entri al pacte, ni a la concessió. Efectivament, perdrien el seu fantasma anticatalanista per excel·lència, i la teorització de «l'anschluss», que cità -al dictat- fins i tot Jaume Matas (dubt que sapi qui era Ratzel). No sé si per aquests motius, o per altres que a un servidor, problablement li escapen, lluny com som de la vida política, però, darrerament, hi torna a haver un rum-rum sobre el concepte de nació, com si encara no estàs ben articulat, i es necessitàs alguna casta d'arquitectura nova, per encaixar-lo, per exemple, dins el nous panorames de la globalització i del multiculturalisme. Dos conceptes que, se suposa, els primitius teòrics del nacionalisme nostrat no havien considerat a bastament, des dels «Països Catalans», que el 1962 encunyà Joan Fuster, i que derivà fins a allò altre, de Josep Guia, «És molt senzill: dieu-li Catalunya», per anomenar tots aquests territoris on hi viuen, en l'actualitat, 12 milions de persones que tenen, administrativament parlant, el català com a llengua oficial. El que la parlin o no, és ja una altra estadística.

A Catalunya la potència de l'emigració, «els altres catalans», ha fet modificar la noció del què és i qui és català; de la noció pujolista que deia «català és tot el qui viu i treballa a Catalunya», fins a la noció, espargida pels independentistes d'Esquerra Republicana a les eleccions de 2003: «és català qui ho vol ser»; en aquest estaló voluntarista, la llengua passa a ser un additiu important, però no ja l'únic definidor. Aquí, a Balears la teoria del catalanisme s'ha anat aigualint. I no pel fet d'«els altres balears». Dels Països Catalans de Joan Fuster, a qui Josep Melià encarregà el pròleg de la seva primera edició de «Els Mallorquins», pròleg que va ser suprimit a la segona edició, que canvià per «La nació dels mallorquins», s'ha anat passant, per mor de l'adequació de la pedagogia i de la política pràctica -«la prudència no ens hauria de fer traïdors» deia Pere Quart- a una teorització del fet nacional que ha abandonat, no ja el minoritari i rotund «dieu-li ( a tot) Catalunya», sinó també els «Països Catalans» d'un temps. I s'han modelat, com a màxim, uns «Països de llengua i cultura catalana», o reduït a uns «Països de llengua catalana», sense cultura comú, per, així segrestar-los la seva rellevància política, vista la utopia, llarga i deslligada, del pancatalanisme. Les circumstàncies polítiques, això que en diuen la «realpolitik», han conduït, inexorablement a fer balearisme, i més encara, mallorquinisme, menorquinisme, eivissenquisme i formenterisme polítics. I ara, l'independentista Joan Puigcercós ho ha escenificat i com si ho hagués ratificat, supòs que amb la ràbia contenguda d'alguns acadèmics i radicals incorregibles. Haurem d'esperar les noves hermenètiques interpretatives dels teòrics nacionalistes de les illes.

Climent Picornell, professor de la UIB

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris