Ahir, a les onze de la nit, Joana Nicolau em telefonava per comunicar-me la mort de Llorenç Móra. Ignorava com s'havia produït. Havia estat una mort sobtada, això sí que ho sabia. «Li deu haver fallat el cor», va dir-me. Tot just havia acabat de parlar amb ella, va tornar a repicar el telèfon. Aquesta vegada era Francesc Antich. Amb veu ennuegada em va confirmar la mala nova. Llorenç Antich, el seu oncle, havia mort. «El cor», també va aventurar-se a dir. Fa uns mesos, havia tengut l'oportunitat de compartir unes hores amb Llorenç Móra. Era en un acte organitzat per l'AELC en homenatge a mon pare, Pere Capellà. Llorenç Móra va recitar glosats propis i del meu padrí, Llorenç Capellà. Vaig advertir que tenia la respiració feixuga. «El cor», li vaig dir. «T'has de fer mirar el cor», li vaig insistir. No em va fer cas, cosa lògica. Qui té un cor tan gran, com ell l'hi tenia, en pot malgastar una mica. Ha estat, Llorenç Móra, una de les persones més bones que he conegut. I també el millor glosador que ha donat Mallorca els cinquanta anys darrers. Bohemi, alegre, bon conversador, republicà, d'un roig encès del matí a la nit. La seva família havia estat represaliada durant la guerra, i ell s'havia compromès a servar la memòria dels vençuts. Tenia, Llorenç Móra, la gràcia i l'enginy de qui ha sabut beure a les fonts de la cultura popular i, a més a més, se'n sap part. Ens ha deixat infinitat de gloses, moltes de les quals quedaran a la memòria col·lectiva. Tanmateix, tenim l'obligació de recopilar-les en un volum, perquè les generacions venidores puguin saber allò que era l'art del bon glosar. Jo em qued amb una que va improvisar, trenta anys enrere, a Can Damià, un celler que ja ha tancat, en El Terreno. Diu: «Tant és ara com abans/ perquè això ja ve d'enrere/ no hi ha més que una senyera/ dels Països Catalans». Josep Maria Llompart la va incorporar en els seus discursos patriòtics, i Biel Majoral la canta. Mai no s'ha dit tant amb tan poques paraules. Amic meu, fins sempre.